Mary y la flor de la bruja

102 MIN. Japó (2017)

Mary y la flor de la bruja

Direcció: Hiromasa Yonebayashi

Guió: Riko Sakaguchi, Hiromasa Yonebayashi

Crítica de cinema
Gerard Casau

'Mary y la flor de la bruja', nostàlgia prematura per l'estudi Ghibli

Ara fa quatre anys, la notícia que Studio Ghibli podia estar-se plantejant abaixar la persiana va caure com una galleda d’aigua freda no només entre el públic, sinó també entre els treballadors de la companyia. Entre ells, Hiromasa Yonebayashi, director d’Arrietty i el món dels remenuts i El record de la Marnie, que va fundar una nova productora, Studio Ponoc, plantejada com una hereva continuista de les meravelles de Hayao Miyazaki i Isao Takahata. O com a mínim això és el que transmet la seva carta de presentació: Mary y la flor de la bruja, adaptació d’una novel·la de Mary Stewart en la qual una nena, la Mary, obté poders màgics després de trobar una flor estranya al bosc i volar fins a una acadèmia de bruixes amagada entre els núvols.

Si bé és cert que el film és una extensió de l’interès de Yonebayashi per adaptar faules d’autores anglosaxones als trets estilístics de l’anime, també resulta impossible no veure una referència constant a l’alma mater del cineasta en el traç dolç del dibuix i en la voluptuositat desbordant (i, a estones, inquietant) amb què es perfila la màgia, com si Yonebayashi es resistís a emancipar-se emocionalment. Tot això no minva el gaudi de Mary y la flor de la bruja, però ara que sabem que a Ghibli li queda corda per, com a mínim, completar una nova obra del sensei Miyazaki, la nostàlgia de Ponoc llueix un xic prematura.