María Magdalena

120 MIN. Regne Unit (2018)

María Magdalena

Direcció: Garth Davis

Guió: Helen Edmundson, Philippa Goslett

Amb: Rooney Mara, Joaquin Phoenix, Chiwetel Ejiofor, Tahar Rahim, Denis Ménochet, Shira Haas

Crítica de cinema
Paula Arantzazu Ruiz

Una ‘María Magdalena’ avançada al seu temps

Un cos ingràvid submergit en les profunditats del mar, metàfora del renaixement espiritual a través del baptisme, inaugura aquesta pel·lícula sobre una de les figures més controvertides dels Evangelis, Maria Magdalena, que aquí té el rostre cristal·lí de l’etèria Rooney Mara. Es tracta d’una revisió en clau feminista de la història de la deixeble de Jesús i, per tant, el personatge se’ns presenta com una dona avançada a l’època que li va tocar viure: independent, segura d’ella mateixa i que no té cap intenció de sotmetre’s a les imposicions del patriarcat.

Malgrat aquests clixés, hi ha un parell de detalls en el retrat molt captivadors: la qüestió de les cures –Magdalena té un talent innat com a llevadora– i de les relacions afectives entre la comunitat de dones de la família de la protagonista. Aquests trets són també els lligams pels quals Magdalena es relaciona amb Jesucrist –un turmentat Joaquin Phoenix, més místic que humà, en el complicat paper de no semblar una caricatura del fill de Déu– i se sent fascinada pel profeta.

Fins aquí, el biopic firmat per Garth Davis funciona i innova en l’exegesi de la figura de Magdalena, però tot es transforma de manera radical quan el film continua pels camins que se li pressuposen. Llavors els esforços per mostrar un altre model de relat bíblic cauen del tot i s’encallen en un lirisme sense consistència.