Marguerite Duras. París 1944

127 MIN. França (2017)

Marguerite Duras. París 1944

Direcció: Emmanuel Finkiel

Guió: Emmanuel Finkiel

Amb: Mélanie Thierry, Benoît Magimel, Benjamin Biolay, Shulamit Adar, Grégoire Leprince-Ringuet, Emmanuel Bordieu, Elsa Amiel

Crítica de cinema
Paula Arantzazu Ruiz

'Marguerite Duras. París 1944', material sensible

A 'Voyages' (1999), l’'opera prima' d’Emmanuel Finkiel, seguíem el dia a dia de cinc supervivents de l’Holocaust a l’Israel més o menys contemporani per veure com, de manera subreptícia, el trauma de l’horror els acompanyava com una ombra fantasmagòrica. La qüestió espectral i el patiment en solitari també dominen la narració de 'Marguerite Duras: París 1944', un film que adapta 'Le douleur', el llibre de Duras del 1985 que rememora els últims dies de la Segona Guerra Mundial a partir de la detenció del seu marit, el també escriptor Robert Antelme, i la llarga espera sense saber si el seu company estava mort o continuava amb vida. Material molt sensible, doncs, el que treballa Finkiel, que, per sort, s’allunya dels codis del 'biopic' i del drama d’època per aprofundir en l’angoixa d’una dona, la por d’una ciutat sencera i la incertesa d’un país que s’ha quedat sense present i potser sense futur.

La càmera segueix Mélanie Thierry precisament com si fos una ombra, a la recerca d’aquesta plàstica del desemparament, amb les imatges d’espais buits, els ambients en penombra i l’aïllament del personatge. Sens dubte, interpretar Duras, tot i que el film no és 'stricto sensu' una biografia, ha sigut un veritable 'tour de force' per a l’actriu francesa, que, malgrat això, aconsegueix transmetre l’erosió dels embats de la història.