Marea humana

144 MIN. Estats Units (2017)

Marea humana

Direcció: Ai Weiwei

Guió: Boris Cheshirkov, Tim Finch, Chin-Chin Yap

Crítica de cinema
Paula Arantzazu Ruiz

‘Marea humana’ o els selfies d’Ai Weiwei davant l’horror

A El travelling de Kapo, el crític francès Serge Daney tornava al conegut text del cineasta Jacques Rivette De l’abjecció, on parlava del moviment de càmera final de Kapò (Pontecorvo, 1959), per reflexionar sobre les mutacions d’aquest gest en l’audiovisual contemporani. Ens trobàvem al 1992 i en aquell article Daney atacava, com va fer Rivette en el seu moment, “sobrecarregar de belleses parasitàries o informacions còmplices una escena que no necessita res més”. A partir d’aquestes reflexions, no costa d'imaginar què hauria pensat el mític Daney dels selfies que Ai Weiwei es fa a Marea humana mentre filma els refugiats sirians desembarcar a les costes de Lesbos, i com s’hauria horroritzat de l’espectacle de l’artista xinès sobre aquesta devastació humana. Si la situació que sofreixen els milions de persones desplaçades no és suficient per sentir una tremenda pena, les narcisistes imatges de Weiwei, que recorren els principals punts calents d’aquest drama majúscul, eleven la vergonya a l’enèsima potència. Fa poc més d’un any es va fer conegut el projecte Yolocaust de l’artista israelià Shahak Shapira, en què ridiculitza els milers d’autofotos que els turistes es fan al memorial de l’Holocaust a Berlín. Doncs Marea humana no s’allunya gaire de les imatges d’aquests guiris transformant l’horror de la mort en un souvenir.