A El Decameró, Pier Paolo Pasolini recuperava les narracions de Boccaccio per dur a terme un cinema de vocació popular allunyat de la moral i l'estètica burgeses. En la nova adaptació que han dut a terme els germans Taviani hi trobem una voluntat d'acostar aquesta obra clàssica als joves i alhora reivindicar el poder de l'art per reconnectar amb la vida, un propòsit no tan diferent del que movia l'anterior Cèsar ha de morir (2012), aquell Shakespeare interpretat pels interns d'una presó. Als antípodes de la jovialitat desvergonyida del film de Pasolini, Paolo i Vittorio es decanten per una adaptació polida i d'una lluminositat serena. Els protagonistes són un grup de set noies i tres nois que fugen de la Florència assolada per la pesta i es refugien en un mas al bell mig del camp. Allà s'expliquen històries en què l'amor i la sensualitat triomfen per sobre de les dissorts. Els relats, per tant, funcionen com a reactivadors de les ganes de viure en un moment en què triomfa la mort. Malgrat que el film arrenca amb un home malalt tirant-se des del campanile florentí, amb prou feines hi ha al film imatges d'aquest món decadent ni de les víctimes plenes de bubons dels quals s'escapen els protagonistes. L'opció dels Taviani de fugir del tòpic de l'imaginari medieval que bruteja resulta prou interessant en el pròleg. Però, sense deixar de ser una adaptació bella i valuosa, Maravilloso Boccaccio també resulta massa ponderada i correcta en la seva exaltació d'una joia de viure en què els impulsos juvenils pesen més que les repressions morals i socials.
