Quan no importa res més que la música. Quan no importa res més que el kitsch. Quan no importa res més que l’ambientació. Quan no importa res més que ABBA. D’això tracta aquesta segona entrega de Mamma mia, pensada i executada amb un únic criteri i una única intenció: continuar munyint la mamella dels eterns hits del grup suec. Per molts anys que passin, per molts himnes discotequers que se’ns acudeixin, per moltes modes que vagin i vinguin, Dancing queen, Chiquitita, Super trouper i Mamma mia continuaran sonant i no importarà ni el context ni el vehicle. Això és el que ens explica fins a extrems de paroxisme esgargamellant aquesta seqüela que no té cap ni peus i que està extremadament mal interpretada i trufada d’escenes dramàticament ridícules. En la seva senzillesa, la història funciona: la narració en paral·lel de la joventut del personatge de Meryl Streep i la de la seva filla, que s’ha fet gran i vol regentar l’hotel que la seva mare va rehabilitar i injectar de vida. A partir d’aquí, tot és màniga ampla.
És la pura comercialitat mostrada de manera més descarnada impossible. Està coreografiada de pressa i corrents i es percep certa desgana, sobretot en els actors. La primera entrega es guanyava l’espectador a còpia d’energia i de bon humor afegits a les cançons d’ABBA, esclar. En aquesta segona només queden les cançons d’ABBA. I fixa’t tu que amb això en té prou per bastir un entreteniment que t’acaba guanyant perquè, esclar, costa oposar resistència a una tirallonga de hits tan resplendent. Un es queda amb la sensació que tan sols amb una mínima injecció d’aprofundiment més enllà de l’arquetip un pèl fastiguejant o amb algun esporàdic toc de qualitat emocional –a la Bob Fosse, per exemple– el resultat lluiria molt més, es quedaria una mica més a la memòria una mica més enllà del taral·leig compulsiu de Dancing queen que et queda incrustat al subconscient durant tot el dia.
