Malos tiempos en El Royale

141 MIN. Estats Units (2018)

Malos tiempos en El Royale

Direcció: Drew Goddard

Guió: Drew Goddard

Amb: Jeff Bridges, Cynthia Erivo, Dakota Johnson, Chris Hemsworth

Crítica de cinema
Maria Adell Carmona

'Malos tiempos en El Royale', un hotel que no és el que sembla

En l'escena climàtica de Malos tiempos en El Royale, una de les joves hippiesque acompanyen la rèplica de Charles Manson que interpreta un Chris Hemsworth juganer i descamisat selecciona Hush, de Deep Purple, en una jukebox. Quan sonen els udols de llop amb els quals comença aquest himne psicodèlic, el vell lladre que encarna Jeff Bridges ho té clar: "No és el meu estil". És el 1969, un any després de l'assassinat de Martin Luther King i cinc després del de JFK, i als EUA els temps estaven canviant, i potser no per a millor.

Si a La cabana del bosc Drew Goddard duia a terme una enginyosa desconstrucció del cinema de terror que virava cap l’existencialisme, en aquest nou film el noirés l'excusa per fer una radiografia de la societat americana dels anys 60 on ressona intensament l'actualitat. En el decadent hotel El Royale coincideixen una nit diversos desconeguts de passat fosc. Amb una estratègia similar a la de Tarantino a Els odiosos vuit, encara que sense el seu virtuosisme estilístic, Goddard converteix l'hotel en metonímia d'Amèrica: un espai ruïnós construït sobre mentides i violència. El discurs sobre el racisme o l'abús sexual com a mals estructurals connecta el film amb el present, i la fabulosa seqüència en què es descobreixen les bambolines de l'hotel permet elaborar una pertinent reflexió sobre la paranoia d'una societat hipervigilada. Són mals temps a Nord-amèrica.