La qualificació de film testamentari no és gratuïta en el cas de Lucky. John Carroll Lynch va aixecar aquest western crepuscular que celebra Harry Dean Stanton amb la consciència que quedaria com a homenatge últim a un dels intèrprets més singulars del cinema nord-americà contemporani, que va morir el 15 de setembre.
El tarannà i les aficions de Stanton són de sobres coneguts pels seus fans i pels que han vist el documental Harry Dean Stanton: partly fiction de Sophie Huber, on ja es revela la seva filosofia de vida. L'actor es movia voluntàriament als antípodes del que representa Hollywood. Fumador empedreït, amant d'estar-se als bars i de les converses amb els amics, aficionat a cantar balades country i ranxeres, i defensor d'una actitud tan anarquista com emocional, Stanton defugia les convencions tant de les estrelles de cinema com de les persones anònimes més tradicionals.
A Lucky, el protagonista de París, Texas s'encarna en certa manera a ell mateix en una ficció feta a mida. John Carroll Lynch l'envolta d'amics i afins, i el converteix en el centre d'un univers propi que té com a paisatge de fons l'imaginari de l'Oest nord-americà desgastat de sortir en tantes pel·lícules i oblidat pel Hollywood actual. Lucky batega al ritme de Stanton i de les seves rutines habituals. I, com l'actor, rebutja qualsevol grandiloqüència dramàtica o complexitat narrativa. Al film hi pesa un pèl massa la voluntat de resultar entranyable en certs moments. A canvi, ens proporciona escenes impagables com les del bar habitual, un espai a mig camí entre un capítol d'Horace & Pete de Louis C.K. i un film de David Lynch que, per cert, encarna amb gran talent un dels habituals del lloc. Però, sobretot, Lucky ens regala una última reflexió de Harry Dean Stanton al voltant de la seva manera d'entendre la vida i la mort, amb un comiat a càmera que, vist ara, fa encongir el cor.
