En una escena de Van Gogh, de Maurice Pialat, un meravellat doctor Gachet exclamava, veient el seu amic davant la tela: “Que difícil que és ser senzill!” Pialat parlava de la facilitat del pintor holandès per captar, amb el seu traç nerviós i els seus esclats cromàtics, la bellesa de la quotidianitat. Però, també, del seu propi estil com a cineasta, que donava peu a un biopic rigorós, despullat i emocionalment tumultuós.
Loving Vincent se situa un any després d’on Van Gogh acabava i la senzillesa reivindicada per Pialat s’ha substituït per l’exuberància formal d’un tour de force animat que conté en el mateix títol la seva raó de ser: només des de l’amor total cap a l’obra del pintor neerlandès s’entén un projecte titànic en què desenes d’artistes van pintar a mà més de 65.000 fotogrames.
L’encís de veure els quadres de Van Gogh cobrar vida davant dels nostres ulls dura un temps, però s’esvaeix a mesura que avança la trama detectivesca que, com al cinema negre, intenta desvelar la personalitat de l’artista i el misteri de la seva mort a través de testimonis contradictoris. El relat, laberíntic, és apassionant; la proposta formal, exquisida. Però, malgrat tot, una no pot evitar pensar, en moments puntuals, en l’expositor de postals de la botiga d’un museu. Reproduccions perfectes i brillants que no poden reproduir la rugositat de l’oli ni la fúria del traç original.
