Los hambrientos

90 MIN. Canadà (2017)

Los hambrientos

Direcció: Robin Aubert

Guió: Robin Aubert

Amb: Marc-André Grondin, Monia Bokri, Micheline Lanctot i Brigitte Poupart

Crítica de cinema
Gerard Casau

A ‘Los hambrientos’ ningú pot sentir els teus crits

“Al Quebec rural, ningú pot sentir els teus crits”. L’eslògan promocional amb què Los hambrientos va activar el seu recorregut per festivals ens diu, com a mínim, un parell de coses sobre la pel·lícula. D’una banda, en distorsionar la icònica frase que va acompanyar l’estrena d’Alien, el director Robin Aubert revela un sentit de l’humor excèntric. De l’altra, la sentència arrela la proposta en un territori concret i en la seva gent: inspirant l’accent (sec i sonor) de la segona incursió en el fantàstic d’Aubert, dotze anys després de la poc vista Saint-Martyr-des-Damnés.

A Los hambrientos, diferents personatges fan el que poden per sobreviure en una remota localitat quebequesa assetjada per morts vivents. A mesura que avança el metratge, els protagonistes es van reunint en un mateix punt, i tracten de fer front comú per trobar una sortida a la situació. Sobre el paper, res distingiria la pel·lícula de qualsevol altre exponent del subgènere zombi, tan superpoblat en els últims anys. Però des del misteriós pla d’obertura, una clariana forestal coberta de boira espessa, on hi ha dues cadires però cap presència viva (o no-morta), podem intuir que això no és precisament un subproducte derivatiu. A l’últim Festival de Sitges, Aubert explicava que s’havia limitat a fer la pel·lícula que a ell li vindria de gust veure: una que no renunciés als plaers del cinema de terror, però que estigués oberta a desviar-se per carreteres secundàries menys previsibles.

Això es tradueix en un relat que gaudeix de la companyia dels personatges que l’habiten, escoltant les seves confessions, penes i moments de distensió, però que es nega a perdre el temps explicant els perquès que han dut el món a aquest escenari catastròfic. De fet, el director envolta els morts vivents d’una aura enigmàtica, conduint-los a patrons de conducta absurda; una intel·ligència residual que els porta, per exemple, a erigir i concentrar-se al voltant de piles de trastos amuntegats, a punt per ser presentades en una fira d’art brut. No obstant això, quan toca mossegar els moments climàtics, Aubert supera les excentricitats i trenca convenientment el pols contemplatiu, tensant una posada en escena que s’organitza mitjançant la distància entre els personatges, la dilatació en la irrupció dels no-morts que busquen el fora de camp, i també la il·luminació en seqüències com la de l’atac abans de l’alba, esplèndidament fotografiada per Steeve Desrosiers. Cada un d’aquests enfrontaments serveix també per anar llimant la presència masculina de la pel·lícula, que acaba copada exclusivament per dones, amb l’excepció d’un expert liquidador de zombis que ens retroba amb Marc-Andé Grondin, a qui vam conèixer com a adolescent sexualment confós a C.R.A.Z.Y.