'Los fantasmas de Ismael' o com trencar un triangle amorós

La vida de l’Ismael (Mathieu Amalric) està marcada per la desaparició, vint anys enrere, de la seva muller Carlotta (Marion Cotillard). Malgrat aquest buit, ell ha tirat endavant: fa pel·lícules amb certa regularitat i ha trobat un nou amor en l’astrofísica Sylvia (Charlotte Gainsbourg). Fins que un dia la Carlotta reapareix.

Segurament, Los fantasmas de Ismael en tindria prou amb l’estranya cordialitat i els furiosos retrets que s’instal·len en aquest triangle per esdevenir una pel·lícula consistent. Però Arnaud Desplechin no està conforme amb això, i decideix trencar l’escenari. Els protagonistes se separen, l'Ismael es refugia a la seva Roubaix natal per estudiar les diferents concepcions de la perspectiva en els quadres de Fra Angelico i Van Eyck, i fins i tot el relat d’espies que està imaginant troba la manera d’ocupar el primer terme de la ficció.

Voluntàriament entregada a la digressió, la pel·lícula fa seves les paraules d’un dels personatges, que afirma que el normal és que tots tinguem “dues o tres” vides (de fet, la versió del film que ha arribat a les nostres sales és diferent i més llarga que la que es va presentar a Canes l’any passat). Però, sobretot, Desplechin sent la necessitat d’arrabassar a l'Ismael la centralitat del drama: el seu ego “ocupa massa espai”. Per això, la Sylvia i la Carlotta s'han d’escapar d’ell per esdevenir personatges vius i parlar a l’espectador mirant-lo directament als ulls.