Els anys 80 van ser un paradís per al cinema de terror recreatiu. La dècada de Ronald Reagan i de la MTV va ensenyar-nos que la diversió i les altes dosis de sang i de violència podien conviure amb una formulació visual sòlida. Molts d’aquests productes van emmarcar-se dins de la moda de l’slasher, històries sanguinolentes protagonitzades per assassins emmascarats que no morien mai. Amb el pas dels anys, l’equació i el subgènere s’han anat vulgaritzant, i ha sigut més difícil trobar exemples reeixits. Los extraños: Cacería nocturna, sense ser un film perfecte, destaca perquè recupera l’esperit esbojarrat i la qualitat del terror per a les masses del passat. Un homenatge sincer a una època que va més enllà de la mirada vídua postmoderna.
Johannes Roberts signa una carta d’amor a l’slasher clàssic amb una seqüela que té poc a veure amb el film original de Bryan Bertino que fa deu anys va donar nova vida al home invasion (pel·lícules sobre famílies que són assetjades a casa seva). El director britànic dona forma a un tren de la bruixa amb ensurts ben treballats i equilibra els forats argumentals amb una aposta formal aconseguida que enlaira el conjunt. Aquí, prenent com a inspiració la filmografia de John Carpenter, s’ofereix una classe mestra en l’ús del format panoràmic per generar tensió, suspens i una imatgeria macabra exuberant.
