D’ençà dels anys 80, el cinema ha estat el mirall perfecte per encarar la nostàlgia de l’adolescència i créixer s’ha convertit en un dels motius més constants a les pantalles contemporànies. De fet, la setmana passada Elena Trapé ens introduïa a Les distàncies en els desenganys de la generació crisi, i aquesta setmana Los amores cobardes, de la gaditana Carmen Blanco, filma aquesta qüestió de manera diametralment oposada: on allà veiem hivern i dissolució, Blanco ens parla en el seu debut d’un estiu i de l’amistat entre l'Eva i el Rubén (Blanca Parés i Ignacio Monte), una relació que viu una segona oportunitat després d’anys de silenci.
Els resultats, tanmateix, no acaben de ser del tot satisfactoris. D’una banda, el film ens mostra aquesta parella d’amics quedant, parlant, fent bromes i emborratxant-se, però les seves converses no deixen entreveure les suposades cicatrius emocionals d’aquest passat del qual no volen parlar, i malgrat que Blanco posa ben a prop la càmera, els personatges estan massa lluny i costa creure’s aquesta idea de crisi personal en què estan immersos tots dos. Tampoc ajuda gaire, en aquest sentit, que l’itinerari de la protagonista compleixi punt per punt la narrativa de les inflexions vitals. En definitiva, la mirada de Blanco sembla temorosa, com si també ella tingués por d’enfrontar-se a la complexitat del que significa fer-se gran.
