Crítica de cinema
Cultura Cinema 03/03/2017

Logan

El crepuscle Marvel

Joan Pons
2 min

Hi ha diferents aspectes de Logan que, per separat, potser no són grans innovacions, però que sumats resulten una pel·lícula de superherois diferent (que ja per se és un gran actiu, sens dubte).

D’entrada, és un film sobre la tardor del superheroi. Un Wolverine passat de forma, alcoholitzat, cansat, malalt, retirat de l’activitat justiciera i reconvertit en conductor de limusines s’aboca al que sembla que serà l’últim hurra de la seva vida.

Aquest to crepuscular condueix el film cap a d’altres lectures també noves: els X-Men al cinema, habitualment, han protagonitzat sempre històries sobre les convulsions dels canvis corporals, la formació de la identitat a partir de la diferència i el descobriment de les possibilitats com a individus de personatges, per norma, adolescents. Com que a la maduresa-vellesa també es produeixen un seguit de processos similars (tant físics com psicològics) però a la baixa, és pertinent que Logan explori la senectut dels mutants sense que sembli que pixi fora de test.

Tot plegat acaba embolcallant el film, que pren molts elements ja presents en el còmic original de Mark Millar i Steve McNiven, Old man Logan, en una espècie de format de western crepuscular, amb totes les cometes que vulguem posar-hi, tan poètic i violent com els de, per exemple, Sam Peckinpah.

Sang i fetge

La cita del paràgraf anterior al món sanguinari del director de Grup salvatge no és tan gratuïta com sembla: Logan és possible que sigui el film de superherois més violent que haguem vist mai. En aquest film de James Mangold cada cadàver esquitxa, cruix i gairebé fa apartar la vista de la pantalla. Com que l’arma de Wolverine són unes urpes esmoladíssimes i no uns rajos que matin a distància, ha d’estar molt a prop de les seves víctimes per acabar amb ells. Els mata en primer pla, per entendre’ns. I nosaltres també ho veiem així.

Aquesta hiperviolència explícita, tan poc per a menors d’edat, també separa Logan d’altres pel·lícules de superherois més encarades cap al target infantil-juvenil.

Finalment, Logan, com a història senzilla i limitada a un únic conflicte entre dos grups de personatges enfrontats, traça una divisòria amb alguns tics irritants del gènere superherois: aquests arguments mil cops repetits sobre grans atacs invasors d’altres dimensions que escombren ciutats senceres i que posen en perill la humanitat.

Potser, quantitativament, aquests films deixaven més víctimes mortals al seu pas. Si fem números, a Logan no mor tanta gent. Però cada vegada que algú diu adéu, ens queda clar que acomiadar-se d’aquest món de manera expeditiva no és una experiència agradable de veure en pantalla.

stats