Arribant a una festa o una entrega de premis, amb el seu vestit blanc o llampant, les ulleres de pasta ampla i el somriure a punt. Visualitzo Lluís Miñarro sempre així i l’imagino sempre a l’aguait de noves històries, no hi fa res que siguin el seu enèsim salt al buit. Es va fer director (Familystrip, Stella Cadente) perquè el cine li agrada tant que ser només productor ja no li valia, ja no en tenia prou havent donat veu a Isabel Coixet, Marc Recha, José Luis Guerin, Javier Rebollo i Albert Serra. Tampoc havent contribuït a engrandir la filmografia i la llegenda de Manoel de Oliveira, havent posat un gra de sorra en la lluminosa obra de Naomi Kawase i ni tan sols havent tingut la bona vista de coproduir la Palma d’Or d’algú que es diu Apichatpong Weerasethakul. Aquests dies la Filmoteca li dedica un cicle. A més dels films que ha produït i dirigit, hi podrem veure Alemanya any zero, de Roberto Rossellini, i El riu, de Jean Renoir. Aquest és el cinema que li agrada, no pot ser més eloqüent. La llum no pot ser més encegadora.
