Llenos de vida

98 MIN. França (2018)

Llenos de vida

Direcció: Agnès Jaoui

Guió: Jean-Pierre Bacri, Agnès Jaoui

Amb: Agnès Jaoui, Jean-Pierre Bacri, Léa Drucker, Kévin Azaïs, Nina Meurisse, Sarah Suco

Crítica de cinema
Eulàlia Iglesias

'Llenos de vida', prendre's l'envelliment amb cert humor

Agnès Jaoui fa temps que llueix com a actriu, guionista i directora en un territori, el de la comèdia, en què fins fa no gaire costava trobar-hi dones rere la càmera. Llenos de vida, el cinquè llargmetratge en què torna a exercir els tres papers, els de guionista i intèrpret com sempre al costat de Jean-Pierre Bacri, és el que remet de manera més clara a un dels pares espirituals de tota la seva obra, el Jean Renoir de La regla del joc. Aquí també el film se situa en una festa que organitza una parisenca, la Nathalie (Léa Drucker), a la seva residència al camp on coincideixen persones de diferent edat, procedència social i cultures. A la manera renoiriana, i com és habitual en la resta de la filmografia de Jaoui, Llenos de vidaconfronta amb humor els costums i prejudicis dels personatges alhora que intenta entendre les raons de tothom

Dos temes cobren especial protagonisme. El d'una classe privilegiada parisenca lligada a la fama que comporten els mitjans de comunicació, per una banda, i el fet d'envellir en una societat que ret culte a la joventut i a les coses noves, per l'altra. Castro (Bacri), estrella de la tele gràcies a un talk show d'entrevistes a famosos que veu amenaçat el seu estatus per l'edat i els gustos canviants de les noves generacions, encarna les dues inquietuds. L'amfitriona de la festa, la Nathalie, és la seva productora i també la germana de la seva exdona Hélène (Jaoui). És la típica defensora de causes nobles que, tanmateix, sembla que no es preocupava prou per la pròpia filla Nina, com denuncia la noia, escriptora novella, en una novel·la, com no, d'autoficció. I la troca s'embolica encara més... Però Jaoui opta per no fer sang amb cap personatge i manté un to de farsa cordial al llarg de tota la festa. Aquesta perspectiva humanista compensa que al film li falti la incisió i la solidesa no ja només de La regla del joc, sinó d'altres títols de la directora com Per a tots els gustos.