El cinema d’ànima multicultural va ser una de les tendències del canvi de mil·lenni: de sobte, els films corals que subratllaven la interconnexió entre homes i dones a quilòmetres de distància van proliferar fins que l’efecte Iñárritu va perdre fidels i, sobretot, substància. És cert que les germanes Wachowski continuen treballant aquests relats tant al cinema com a la televisió, però a Hollywood sembla que la ciència-ficció encara no és un gènere tan digne de premis com el biopic. En aquests paràmetres se situa Lion, una història bigger than life i basada en fets reals sobre un nen indi que a mitjans dels 80 es perd, acaba sol a Calcuta i finalment és acollit per una família de Tasmània. Ja com a adult, el nen, de nom Saroo, tornarà a l’Índia a la recerca de la seva família. En aquest primer tram de Lion, Garth Davis, que debuta al cinema després de dirigir un munt d’episodis de Top of the lake (Jane Campion, 2013), transforma el relat del Saroo en un conte dickensià en què abunden les imatges sensorials i d’aventura, i en què Davis ens fa seguir-lo pels carrerons de Calcuta amb una habilitat narrativa notable. El segon segment de la història del Saroo, però, desarticula tot el discurs que s’estava posant en joc i la pel·lícula esdevé un melodrama rutinari sobre la identitat, la generositat maternal i com la tecnologia ens ajuda a assolir fites abans impossibles. Les interpretacions són encomiables, però la poca perícia de Davis confon intimitat amb sobredosi d’impactes emocionals.
