Cinema
Joan Pons

L'illa perduda dels dibuixos animats per a adults

Pedro Rivero i Alberto Vázquez estrenen 'Psiconautas, los niños olvidados', la guanyadora del Goya al millor film d’animació. Dos creadors a contracorrent en un gènere tradicionalment destinat al públic infantil

L'illa perduda dels dibuixos animats per a adults Zoom

Ja tenen dos Goyas. El tàndem de directors Pedro Rivero i Alberto Vázquez va aconseguir el premi al millor curtmetratge d’animació el 2012 per Birdboy (de fet, també van arreplegar una trentena de guardons a diferents festivals). I ara, l’adaptació-prolongació en format llargmetratge del mateix còmic de Vázquez Psiconautas, que ja va inspirar aquell curt, torna a col·leccionar trofeus.

Bé, de fet, Alberto Vázquez té un altre Goya: també va guanyar l’any passat a la categoria de curt de dibuixos animats per Decorado. Ja és un veterà, doncs. Tot i així, tant ell com Rivero es veuen com dos creadors a contracorrent; com dos lluitadors en minoria a la trinxera de l’animació per a adults que s’han de barallar durant cinc, sis o set anys per aixecar un projecte. El bilbaí Pedro Rivero, que ja va combatre el 2006 contra els molins de la manca de tradició amb el llarg La crisis carnívora, ho té clar: “Si no hi ha unes expectatives de taquilla massives, no tens el suport dels mitjans de comunicació grans i et falta una estratègia de promoció forta al darrere, és evident que patiràs pel finançament. Nosaltres, a més, tampoc comptàvem amb noms de prestigi al darrere. Bé, l’Alberto té un prestigi com a il·lustrador, però a l’hora d’endinsar-se en un projecte d’animació per a adults la reacció sol ser: «Qui són aquests que ens venen a proposar una inversió forta que no se sap a qui pot agradar?» En altres països hi ha una cultura més avançada de ser espectadors d’animació, de tot tipus d’animació: el Japó, França... A Espanya no. Per això és més difícil”.

"La reacció sol ser: «Qui són aquests que ens venen a proposar una inversió forta que no se sap a qui pot agradar?»"

Pedro Rivero - Director



La meitat gallega d’aquesta parella de codirectors, Alberto Vázquez, no obstant, creu que al marge de les expectatives de recuperació de la inversió hi ha algunes pel·lícules que “s’han de fer perquè... s’han de fer”. “El cine és un art i una manera de explicar històries. Si només s’han de fer blockbusters, ja podem plegar veles. Hi ha d’haver blockbusters, esclar que sí, hi ha d’haver cinema familiar, hi ha d’haver cinema infantil, però també hi ha d’haver un cinema més adult. No obstant, jo no crec que sigui un film que no interessa a una majoria. Té un nínxol de mercat molt clar i potencialment molt ampli. Pot interessar al públic de l’anime, per exemple, perquè té un punt molt japonès, i aquest és un mercat molt poderós. És potent fora d’Espanya però també dins. Si es treballa bé la venda i es publicita amb punteria, té el seu mercat. A més, ¡que avorrit seria que tots féssim el mateix tipus de pel·lícules! Només per això, nosaltres ja intentem fer un cinema una mica més lliure”. Rivero centra: “Recorda que quan s’ha exhibit la pel·li en festivals no només d’animació sinó de cinema fantàstic, també ens ha quedat clar que el film té el seu públic”. I Vázquez remata: “Com totes les pel·lis. Hi ha un públic natural amb qui, tard o d’hora, t’has d’acabar trobant”.

Un microcosmos de faules

Els psiconautes del títol, aquests viatgers de la ment, fan referència tant a nosaltres com a espectadors com a la fauna que habita l’illa d’aquesta pel·lícula, que també s’estrenarà a França i els Estats Units. Animals humanitzats que trafiquen i consumeixen drogues, que tenen problemes amb la llei o que no s’entenen amb els pares i volen marxar a la gran ciutat protagonitzen un conjunt de “petites històries que poden funcionar autònomament, amb finals tancats, que a l’últim tram del film conflueixen”, diu Alberto Vázquez. “Aquest conjunt de microcurts fragmentats pot crear problemes de ritme, però és divertit acceptar el repte de l’equilibri: ara toca un fragment d’humor, després un fragment dramàtic, seguit d’un de poètic... Són històries creuades però amb una progressió i un llenguatge diferent. Còmic i animació s’assemblen però no són el mateix”. Rivero apunta: “Les digressions, les el·lipsis o els salts narratius en còmic es poden fer més fàcilment, perquè sempre pots tornar enrere a la pàgina anterior. Tu esculls el ritme de lectura. En cinema no”.



Per a Vázquez, un creador a qui el còmic Maus d’Art Spiegelman va ensenyar que “amb dibuixos i animals es podia aspirar a explicar qualsevol cosa”, l’esperit d’aquesta història de porquets, conillets i ratolins és el mateix que el de les faules: “Els animals ens fan pensar en el món dels contes, el de les sèries infantils, el de les faules... Ens agraden perquè són atemporals. Són icones que no tenen ni temps ni lloc. Aquesta història no saps on ubicar-la. És una creació d’un món paral·lel on tothom reconeix coses metafòriques globals: l’illa, el bosc, el far... Són elements comuns a totes les cultures”.