Liga de la Justicia

120 MIN. Estats Units (2017)

Liga de la Justicia

Direcció: Zack Snyder

Guió: Chris Terrio, Joss Whedon

Amb: Ben Affleck, Gal Gadot, Ezra Miller i Henry Cavill

Crítica de cinema
Gerard Casau

‘Liga de la Justicia’ fa incompatible l’espectacularitat amb la bellesa

L’any passat vaig concedir tres estrelles a Batman vs. Superman en aquestes mateixes pàgines, no tant perquè cregués que es tractava d’una bona pel·lícula, com perquè em semblava un cas d’estudi paradigmàtic del Hollywood actual, segrestat pel world building imposat per les importacions del còmic de superherois. Warner i la DC havien parit un objecte fílmic sense autonomia, del qual era impossible treure’n l’entrellat tret que es coneguessin les vinyetes que li servien de referent i/o s’estigués disposat a passar per taquilla per completar el mosaic de franquícies a les quals la cinta servia de contenidor i avançament. Vaig pensar que era el tipus de producte que encaixaria amb el signe dels temps però que els nostres fills contemplarien amb distància incrèdula, com una cosa datada i un pèl ridícula. Finalment, no va caler esperar al salt generacional, i el film de Zack Snyder es va convertir en l’ase dels cops del cinema de superherois.

Amb una mica d’ajuda dels meus amics...


Potser per aquesta mala acollida, Liga de la Justicia ha acabat sent alhora la prolongació natural de Batman vs. Superman i el seu correctiu simplificador. Per entrar a la pel·lícula, només cal saber dues coses: hi ha una tensió sexual no resolta entre Batman - Bruce Wayne i Wonder Woman - Diana Prince, i Superman està mort (més o menys). L’absència de l’Home d’Acer ha deixat el món sense un referent moral (la portada d’un diari equipara la seva desaparició amb la de David Bowie i Prince) i abandonat a una amenaça sobrehumana que du Batman i Wonder Woman a captar més herois per crear un supergrup protector de la Terra. Un procés de presentació i recol·lecció de súpers es menja bona part del metratge del film, que va del plantejament al clímax sense passar pel nus, i abandona qualsevol apunt conceptual –com ara el fet que tots els personatges comparteixin una conflictiva orfandat materna– que doni a l’obra un discurs.

Tot i presentar-nos oficialment criatures com Aquaman i Flash, el fitxatge estrella de Liga de la Justicia és el de Joss Whedon. El director dels Venjadors marvelians va canviar de bàndol per insuflar rèpliques enginyoses al llibret del film, i també va supervisar la fase final de la producció quan Snyder va abandonar el projecte arran del suïcidi de la seva filla. El traspàs, però, no afecta una pel·lícula encotillada per un motlle estètic que fa incompatible l’espectacularitat amb la bellesa, on ni tan sols els actors semblen trobar-s’hi a gust (excepte Gal Gadot, l’única que transmet excitació per l’aventura). Davant d’aquest panorama, si el que volem és una lliga de justiciers amb carisma i bon humor, val més que ens remetem a l’alineació creada per Keith Giffen, J.M. DeMatteis i Kevin Maguire als còmics de finals dels vuitanta.