La última bandera

125 MIN. Estats Units (2017)

La última bandera

Direcció: Richard Linklater

Guió: Richard Linklater, Darryl Ponicsán

Amb: Bryan Cranston, Laurence Fishburne, Steve Carell.

Crítica de cinema
Manu Yáñez

L’humanisme ressonant de Linklater a ‘La última bandera’

En el cinema de Richard Linklater, la política es presenta com un ingredient essencial de la realitat quotidiana dels personatges. De fet, per trobar el moment més deliciosament polític de la carrera del cineasta texà no cal revisar Fast food nation, el seu atac a la industria càrnica americana, o A scanner darkly, la seva denuncia de la hipocresia de “la guerra contra les drogues”. La clau la trobem a la magistral School of rock, en aquell monòleg en què Dewey Finn (Jack Black) “alliçonava” els seus estudiants de casa bona sobre la puresa de l’art i la inclemència repressora del sistema.

Dit això, com encaixa en l’imaginari de Linklater un film com La última bandera, que burxa en la ferida encara supurant de la Guerra de l’Iraq? El to és més urgent de l’habitual, el context sociopolític fa més explícits els diàlegs, i els característics tràvelings de Linklater –una expressió del seu tarannà meditatiu, alegre i digressiu– són substituïts per una col·lecció de plans mitjans i composicions de grup que van al gra. ¿Som aleshores davant d’una de les pel·lícules menys personals del director de Boyhood? Podria suggerir-ho l’evidència política del film i l’accent obertament dramàtic del relat, que explica la historia d’un pare (Steve Carell) que demana a dos antics companys de l’exèrcit (Bryan Cranston i Laurence Fishburne) que l’acompanyin a recollir el cos del seu fill mort a l’Iraq. Tanmateix, Linklater no perd ocasió d’insuflar al film un humanisme ressonant i un compromís vitalista amb uns personatges que celebren el seu particular rèquiem fílmic a bord d’una emotiva road movie geriàtrica.

Entre els mèrits del Linklater de La última bandera cal destacar la creativa tasca d’adaptació de la novel·la homònima del 2005 de Darryl Ponicsán, que alhora és una seqüela d’El último deber del mateix autor, portada al cinema l’any 1973 per Hal Ashby, amb Jack Nicholson de protagonista. La clau de l’adaptació de Linklater radica en la decisió de canviar els noms dels personatges, trencant el vincle literal, que no anímic, amb la novel·la i el film d’Ashby. Una aposta que fa aflorar una altra virtut característica de Linklater: la seva al·lèrgia als dogmatismes. El nou passat que el director inventa per a les seves criatures, situat a la Guerra del Vietnam, posarà entre l’espasa i la paret el personatge interpretat per Cranston: la seva irada defensa de la “veritat” com a valor absolut en relació a la Guerra de l’Iraq es veurà qüestionada per la seva incapacitat per afrontar la “realitat” dels traumes forjats al Vietnam. Així, Linklater va més enllà de Ponicsán en el reconeixement de la dificultat que suposa rescatar el que queda d’humà en un context de violència i injustícia.