El cinema fantàstic d'autoria catalana no va néixer amb J.A. Bayona (El orfanato), ni tampoc amb Jaume Balagueró (Darkness), Nacho Cerdà (Els abandonats) o el valencià Paco Plaza (El segundo nombre). Dècades enrere, sobretot durant els anys 70 i 80, realitzadors com els ja desapareguts José Ramón Larraz (Symptoms) i Juan Piquer Simón (Slugs), o Jorge Grau (No profanar el sueño de los muertos), conreaven un cinema de gènere de baix pressupost però amb projecció internacional.
Algunes de les seves obres continuen interessant arreu del món. Fins al punt que, en els últims mesos, Slugs s’ha comercialitzat en una acurada edició videogràfica del prestigiós segell britànic Arrow: imatge en alta definició, entrevistes retrospectives, documentals sobre el film... Mil gritos tiene la noche, també de Piquer Simón, rebrà el mateix tractament d'Arrow aquest març. I Symptoms, de Larraz, ha estat publicada al Regne Unit pel British Film Institute en col·laboració amb Mondo Macabro (responsable de la corresponent edició estatunidenca) i la filmoteca belga. A Espanya, en canvi, els dos primers títols estan descatalogats i Symptoms continua inèdita.
'Gore' amb vocació internacional
El valencià Piquer Simón va firmar pel·lícules d'aventures orientades a un públic juvenil (va adaptar Jules Verne), però els seus dos títols més recordats destaquen per mostrar litres de sang i vísceres. A Mil gritos tiene la noche, va seguir el camí del thriller de terror italià, aleshores molt consolidat per cineastes com Mario Bava (6 donne per l'assassino) o Dario Argento (Profondo rosso). La proposta reproduïa alguns dels arquetips del gènere (assassinats en sèrie comesos per maníacs sexualment traumatitzats) i jugava amb la incertesa sobre la identitat del criminal.
A Slugs, en canvi, Piquer Simón narra una història de monstres improbables: una allau de bavoses mutants i caníbals atacaven una localitat nord-americana. La producció potser arribava tard: s'estrenava l'any 1987, després que Stuart Gordon, Sam Raimi i companyia renovessin el cinema fantàstic amb Re-animator o Evil dead. Piquer Simón, en canvi, mirava cap a la sci-fi de dècades passades, amb l'afegit d'uns efectes especials d'ulls que esclaten i cossos devorats. Amb tot, el resultat és curiós: desprèn una certa ingenuïtat, però les relacions entre personatges estan plenes d'hostilitat, d'una mena de realisme brut impropi de la ciència-ficció maccarthista dels anys 50. En una realitat paral·lela, esclar, de diàlegs no gaire versemblants i personatges sexualment sobreexcitats.
Slugs, però, és menys òbviament exploitation que Mil gritos tiene la noche, amb el seu carrusel de cossos femenins ballant i dutxant-se abans de l'aparició d'un maníac amb motoserra. El resultat és especialment efectista, fins i tot per als estàndards del giallo italià: personatges pintorescos, nus integrals, cadàvers esquarterats... Tot i així, tot i ser una de les obres més crues del seu autor (un amant del terror extrem, l'Eli Roth de Hostel, la defensa com un clàssic), inclou un parell de contrapunts còmics bastant desconcertants.
Una petita joia (quasi) secreta
Si Piquer Simón oscil·lava entre l'eurotrash i les aventures juvenils, Larraz va apostar de manera sostinguda pel cinema amb un fort component sexual (i potencialment misogin). Al cap i a la fi, eren els temps del sadomasoquisme pop de Jess Franco o, en clau més artística, del Bigas Luna de Bilbao. Larraz va ser un autor de còmics i fotonovel·les que va iniciar-se en l'audiovisual, gairebé per atzar, a Anglaterra. Symptoms és potser la seva proposta més refinada, un bell i sinistre thriller psicològic en casalot rural. L'obra va figurar a la llista de pel·lícules perdudes més buscades pel British Films Institute. Ara que s'ha recuperat en òptimes condicions d'imatge, es pot gaudir d'una intriga de secrets i desassossec, atmosfèrica i exquisidament fotografiada.
Més que no pas al terror convencional, Symptoms remet a contes de sexualitats tèrboles com Repulsió. Juntament amb Vampyres, una història de vampires bisexuals (exhibides per a gaudi de l'espectador masculí), va culminar l'etapa britànica del realitzador. Posteriorment, Larraz va filmar pel·lícules del destape com Polvos mágicos. El seu últim llargmetratge, Sevilla connection (1992), el va protagonitzar el duet humorístic Los Morancos. Poc després, un jove Jaume Balagueró començaria a despuntar amb els seus curts. L'any 1999 debutaria a la pantalla gran amb Els sense nom, detonant d'una nova etapa del cinema de terror d'autoria catalana.
