LA PORTADA
LAIA BELTRAN QUEROL

Leticia Dolera: “No crec en el somni americà del voler és poder”

L’actriu, guionista i directora acaba de publicar un llibre sobre feminisme i està en ple rodatge de la seva sèrie ‘Déjate llevar’. Enguany serà la pregonera de les Festes de la Mercè.

Leticia Dolera:   “No crec en el somni americà del voler és poder” / RUTH MARIGOT Zoom

REW

<<

Leticia Dolera era una nena estudiosa i responsable que volia ser bioquímica, però uns cursos d’interpretació -des de ben petita li encantava anar al cine- van trastocar-li els plans. “Vaig parlar-ne amb la meva mare, perquè tenia la sensació que la traïa, però ella em va dir: «Sigui el que sigui allò a què et dediquis, serà seriós si tu ho fas seriós, no ha de venir ningú a dir-te quin és el bon camí»”. Dit i fet. Amb 18 anys va començar una carrera d’èxit en telesèries espanyoles com Al salir de classe, Los Serrano o Hospital Central.

Alhora van arribar les primeres pel·lícules i Dolera es va convertir en una actriu popular. “M’oferien molts guions, però no m’acabaven de convèncer, i quan comences a dir que no els bons guions ja no t’arriben”. Una època de sequera li va fer replantejar-s’ho tot. “Vaig adonar-me que a vegades col·loquem l’autoestima en el lloc equivocat: en l’opinió dels altres o en una imatge d’èxit que ens hem creat, quan la teva validesa com a persona és la mateixa et vagi bé o malament en la teva professió. No crec en el somni americà de voler és poder. Al contrari, formem part d’un sistema que té uns engranatges que funcionen de manera independent a tu. Jo no vull viure amargada per una feina, ni perseguir un somni, que és el que ens han ensenyat. Què passa si no hi arribes? Que la teva vida ja no val la pena? Què passa si t’equivoques de somni? Encara et diré més: què passa si no tens cap somni?”

PLAY

>

Superada la sotragada professional, Leticia Dolera va començar a escriure les seves pròpies històries. “Tenia ganes de mullar-me una mica”, diu. Primer un curt, després un altre i un altre i un altre fins que va arribar Requisitos para ser una persona normal. Quan va començar a buscar finançament per al seu primer llarg li va caure una altra bena dels ulls. “Anava a reunions amb els meus productors i era a ells a qui feien les preguntes tècniques. A mi em deien: «Ah, ets molt jove, ¿i ara vols fer una pel·lícula? Ah, però ¿el guió l’has escrit tu? ¿No t’ha ajudat ningú? I de sobte em vaig adonar que no podia ser que em sentís petita a totes les reunions. Per això és important el feminisme, perquè les dones hem donat tota l’autoritat moral i intel·lectual a la visió masculina. Ho tenim integrat”, afirma.

Ella ha optat per resistir-s’hi. Ningú li va demanar que escrivís un llibre sobre feminisme, però l’ha fet. Es diu Morder la manzana (Planeta) i ja va per la desena edició. “Vaig començar a llegir sobre aquest tema i vaig veure que per la meva feina tenia un altaveu que moltes dones feministes que jo admirava no tenien. I vaig pensar que una manera de sumar en aquest moviment era posar en un llibre tot el que jo havia après d’elles i afegir-hi experiències personals. Perquè, com deia el feminisme radical dels anys 70, tot el que és personal és polític”. També és conscient de la contradicció que representa dedicar-se a un sector on preval la imatge. “Per començar, m’he alliberat de culpa. Tots som fills i filles del patriarcat i hem sigut socialitzades i educades en un imaginari on la bellesa és un mite que a les dones ens travessa profundament. Els homes poden tenir cabells blancs i arrugues, però per a nosaltres és un crim. La contradicció la porto sent conscient de que la porto, i espero que les que vinguin al darrere tinguin menys cadenes”.

FF

>>

Posicionar-se tan obertament sol tenir efectes secundaris a les xarxes socials. “Està ple de haters. Més enllà que em diguin feminazi o malfolladaem preocupa la societat sense pensament crític que s’hi veu al darrere. També em preocupa que l’odi sigui un recurs emocional esperonat per alguns mitjans de comunicació i alguns polítics. Quan vas repetint una mentida, va calant, i a base de repetir-ho la por es transforma en odi”, afirma. Potser aquest tema -posar en valor una societat diversa- serà un dels que tractarà en el pregó de la Mercè. “Quan m’ho van proposar vaig dir immediatament que sí. Va ser un punt d’inconsciència i alhora de responsabilitat. Si et truca la teva alcaldessa i et pregunta si vols fer el pregó, ¿com pots dir que no? Ara bé, ja veurem com me’n surto. És tot un repte i m’agafa just en un moment de molta feina”.

Aquest moment té un nom: Déjate llevar. “És una sèrie protagonitzada per tres dones que he escrit i que ha comprat Movistar+. N’acabem de començar el rodatge a Barcelona”, explica il·lusionada. Leticia Dolera -que interpreta la Maria- només en dirigirà alguns capítols. “Volia que aquesta sèrie també fos una plataforma per a noves directores. En el món del curt i del documental, com que és més indie i hi ha menys diners, és més fàcil que ens donin oportunitats, però el que costa és fer el salt i creuar la barrera del capital, que és on hi ha desconfiança. Jo, en canvi, confio en elles. Per què has de buscar directors amb experiència? Tothom ha de començar en algun moment, no?”.