Lean on Pete

121 MIN. Regne Unit (2017)

Lean on Pete

Direcció: Andrew Haigh

Guió: Andrew Haigh

Amb: Charlie Plummer, Steve Buscemi i Chlöe Sevigny

Crítica de cine
Maria Adell Carmona

‘Lean on Pete’, viatge a l’altra Nord-amèrica

En un revelador moment d’aquesta road movie iniciàtica, una adolescent amb sobrepès explica per què aguanta els continus abusos verbals del seu avi: “No tinc cap altre lloc on anar”. El quart film d’Andrew Haigh està habitat per aquest tipus de vagabunds emocionals: gent que ha convertit l’entorn hostil on els ha tocat viure en una precària llar.

El Charley, de 15 anys, n’és un: fill únic d’un pare solter, ha crescut en soledat. La seva feina en un hipòdrom el portarà a bastir una estreta relació amb un cavall anomenat Lean on Pete, i quan s’assabenta del funest destí reservat a l’animal, decideix fugir amb ell. Com a Les aventures deHuckleberry Finn o El raïm de la ira, referents de la novel·la homònima en què es basa la pel·lícula, el viatge és l’excusa per elaborar una aguda descripció del país en un moment històric precís. Les ruïnes de l’Amèrica postcrisi s’entreveuen a través d’un catàleg de personatges marginals que no desentonarien en un film de Kelly Reichardt (hi ha rastres de Wendy and Lucy), dedicada des de fa dues dècades a traçar un retrat alternatiu dels Estats Units.

Amb Lean on Pete, Haigh ha canviat d’hàbitat (del Regne Unit als Estats Units) i ha ampliat l’enquadrament (del retrat íntim de Weekend i 45 anys, als paisatges d’Oregon), però també ha aconseguit mantenir intacta la seva capacitat per generar emoció a partir del gest mínim. Malgrat l’espectacularitat dels escenaris naturals i l’ambició –en ocasions massa subratllada– de retratar l’Amèrica proletària, Haigh segueix confiant en el rostre de l’actor com a portador privilegiat dels sentiments. El film gravita al voltant dels enormes ulls i les subtils modulacions gestuals de Charlie Plummer (un prodigi), que traeixen el seu estoic silenci i transparenten el seu viatge emocional. El seu commovedor ensorrament final rima amb el desenllaç de The Florida Project, un altre film recent en què el desemparament infantil és descrit com el pecat capital d’un món adult en caiguda lliure.