Els personatges d'Eugène Green tenen el somriure de la Gioconda. Subtilment dibuixat, amb una mica de misteri, però decididament sincer. Això potser no és evident el primer cop que posem la mirada damunt les imatges d'aquest artista -escriptor, dramaturg, cineasta- novaiorquès instal·lat a França des de la seva joventut. D'entrada, és possible que ens cridi més l'atenció l'estatisme i la frontalitat de molts enquadraments, i el terreny culterà que trepitgen els diàlegs. Però un cop la nostra mirada s'acostuma a la llum d'aquest paisatge (i n'hi ha molta, de llum, en el cinema de Green), començarem a advertir la joia humanista que ho travessa tot. Una sensació de plenitud que potser mai no havia resultat tan explícita com a Le fils de Joseph, la pel·lícula més recent del director, i la primera que s'estrena al nostre país.
La història que explica Green és senzilla i radical: un adolescent que ha crescut sense saber qui era el seu pare decideix sortir a la recerca de la figura paterna, per acabar trobant-la on no s'ho esperava. L'aventura del personatge obre un camí redemptor que conclou amb una variació del pessebre bíblic (ase inclòs) escenificada a la vora del mar, amb bon humor però sense cinisme, i contenint una emoció gens messiànica.
L'arribada de Le fils de Joseph coincideix amb la retrospectiva que la Filmoteca de Catalunya dedica a Eugène Green; una bona ocasió per aprofundir en l'obra d'un director a qui resulta excepcionalment grat acompanyar en el seu trajecte.
