Lazzaro feliz

125 MIN. Itàlia, Suïssa, França, Alemanya (2018)

Lazzaro feliz

Direcció: Alice Rohrwacher

Guió: Alice Rohrwacher

Amb: Adriano Tardiolo, Alba Rohrwacher, Sergi López

Crítica de cinema
Maria Adell Carmona

'Lazzaro feliz', un miracle inesperat a la cartellera

Les imatges de Lazzaro feliz–una estrena cinematogràfica que provoca a la cartellera una commoció similar a la d’un miracle inesperat– remeten a un concepte habitual al cinema de Federico Fellini: el d'una realitat transfigurada per una mirada subjectiva, poètica. En l’últim film de la italiana Alice Rohrwacher, el món apareix filtrat a través de la mirada perplexa del seu protagonista, el Lazzaro, un jove d’una bondat tan pura –sintetitzada en el rostre romànic d’Adriano Tardiolo– que resulta incòmoda per a aquells que l'envolten. Com en l’obra de l’autor de Les nits de la Cabiria, aquest film prodigiós en té prou amb un petit detall –un delicat moviment de càmera, una bombeta que s'encén sobtadament– per fondre la realitat i els somnis, el present i el passat.

El Lazzaro treballa, amb altres camperols, a la finca rural d’una cruel comtessa en condicions pràcticament feudals. Quan l'engany és descobert i són alliberats, es traslladen a la ciutat, on els esperen formes d'esclavitud més refinades. Rohrwacher ha construït una faula política que indaga en els conceptes de classe, poder i explotació, i que enfonsa les seves arrels en el cinema italià de la modernitat, de Fellini a Rossellini –l’epifànica escena de la música sacra escapista– passant per Pasolini, com no podia ser d’una altra manera tractant-se d’un film que dona veu als desheretats del capitalisme. Com al cinema de Pasolini, a Lazzaro felizel sagrat i el profà es donen la mà, no només a través del viacruciscrístic del protagonista sinó de la reivindicació de la naturalesa com a espai per al que és sublim. Una aposta pel món físic –per les fulles dels arbres mogudes pel vent, pels paisatges escarpats del Lazio rural, però també per la musicalitat del folklore, del relat oral– que s'estén a la mateixa matèria del film, rodat en un 16 mm de vores imperfectes, irregulars; com si es tractés d'un vell conte infantil, desgastat de tant ús.