Cinema
IGNASI FRANCH

L’autoajuda et pot matar

Els discursos de l’autosuperació han inspirat pel·lícules i novel·les més aviat inquietants: ‘Saw’, ‘La invitación’, ‘El club de la lucha’... Parlem de ‘coaching’ assassí, competitivitats homicides i altres malsons amarats de pensament positiu

L’autoajuda et pot matar / DEAPLANETA Zoom

L’autoajuda i l’autosuperació són un negoci que mou milers de milions de dòlars només als Estats Units. Formen una galàxia de continguts on conviuen les persecucions de la felicitat basades en trucs psicològics i els consells per enriquir-se, els relats d’esforços físics èpics i les invitacions a viure l’espiritualitat. De vegades, tot es barreja molt: Josef Ajram et parla de pensament positiu (no hi ha res impossible!) i t’anima a autosuperar-te a través del running i la inversió borsària.

L’acadèmic David Viñas va proposar una anàlisi crítica d’aquests productes editorials mitjançant l’assaig Erótica de la autoayuda, on explicava algunes convencions del gènere. Altres autors han ofert mirades des de dins. El novel·lista Francesc Miralles, per exemple, va publicar L’autoajuda al descobert, on explicava algunes experiències personals sobre una indústria fonamentada en els refregits: les píndoles de saviesa que llegeixes solen ser obra d’escriptors professionals que barregen tres o quatre llibres preexistents. Miralles optava per l’enfocament amable, malgrat que el seu relat generava algunes preguntes sobre el cinisme d’escriure a corre-cuita uns llibres que aspiren a modificar la conducta dels seus lectors. L’escriptor Will Ferguson va fer una sàtira literària de tot plegat a la novel·la Felicitat, on explora els efectes possibles d’un llibre d’autoajuda que funciona.

Alguns cineastes han aprofitat tot aquest poti-poti de discursos de motivació i superació individual (i freqüentment individualista) per fer por. Al cap i a la fi, ¿què és Jigsaw, l’assassí en sèrie de les primeres entregues de Saw sinó el practicant d’una versió homicida del coaching? Si Josef Ajram t’anima a buscar els teus límits com a persona, esportista i especulador borsari a través de llibres com Prepara’t per triomfar, Jigsaw et forçava a superar-los a través d’experiències inspiradores i alhora gore com la viscuda pel protagonista de 127 hores, aquell muntanyenc (real) que es tallava un braç per alliberar-se d’una roca. La primera Saw, de fet, incloïa una situació molt semblant: un dels protagonistes s’havia d’amputar una cama per fugir. Jigsaw encarna un dels aspectes més bèsties de l’autosuperació neoliberal: culpabilitza l’individu dels problemes que pateix. Si no superes les trampes, si mors quan ho intentes, és perquè no tenies un desig de viure prou fort.

En la línia confusa del cinema de Hollywood, la saga Saw acabava enviant estímuls molt contradictoris. Sembla una sàtira brutal del coaching, i a la setena entrega subratllava els seus dards a l’autosuperació, els patiments alliberadors i el mercadeig amb experiències personals motivadores. Alhora, els films traspuaven una mena de gaudi pel dolor aliè. A mesura que avançaven les pel·lícules, a més, els autors van embolcallar l’assassí d’una aurèola mítica de llegenda. Jigsaw va sumant deixebles i, en comparació, acaba sent un model de conducta menys inacceptable: les seves trampes sí que permetien una sortida, mentre que els seus imitadors plantegen reptes impossibles. A les últimes entregues de Saw, l’autosuperació no acostuma a servir de res perquè et mous en un escenari trucat. I aquest potser és l’horror definitiu en temps de pensament positiu i confiança en la meritocràcia: el terreny de joc també té molta importància, encara que t’aixequis ben d’hora i t’hi esforcis molt.

Les primeres seqüeles de Saw projectaven una mena d’atracció-repulsió respecte al darwinisme social, la mort o el càstig als febles. Altres propostes són més evidents en el rebuig a la cultura de la competitivitat permanent, sigui amb un mateix o amb tot el món. L’entorn laboral, per exemple, ha servit per ubicar malsons de competicions dutes a l’extrem. A The Belko experiment se’ns explica com els empleats d’una empresa han de massacrar-se els uns als altres per poder sortir de l’oficina. La premissa pot recordar altres pel·lícules sobre experiments de conducta ( Exam, Killing room, etcètera), però també remet a la satírica Battle royale, una pel·lícula (i novel·la) japonesa que proposava solucions dràstiques al fracàs escolar: enviar un grup d’estudiants problemàtics a una illa i obligar-los a matar-se fins que només quedés un supervivent.

Saw és una marca que s’ha desgastat amb el pas del temps. L’impacte de la primera entrega es va diluir a cop de continuacions apressades i fetes amb pocs recursos (encara que qui signa aquestes línies troba prou defensable Saw III, per exemple). En canvi, La invitación ha sigut un dels thrillers terrorífics més aplaudits dels últims temps. Es beneficia, entre altres aspectes, d’un punt de partida atractiu: un home assisteix a un sopar a casa de la seva antiga parella i, des de l’inici, sospita que hi ha alguna cosa que no rutlla. Guardonada a Sitges 2016, inquietant i tensa, la pel·lícula parla de les nostres malfiances (¿rebre un tracte amable ha de generar suspicàcies?) i també escenifica el vessant més violentament egoista dels discursos inspiracionals.

No farem espòilers concrets, però el film acaba parlant d’una obvietat amagada sota les frases, més ensucrades o més punxegudes, dels manuals d’autosuperació: és impossible que tothom tingui el que desitja, per molt intensament que ho vulgui, perquè molts desitjos entren en conflicte amb les voluntats i necessitats d’altres persones. Quan un dels personatges s’adona que el seu pla no es pot dur a terme amb l’harmonia que somiava, cau en l’astorament: l’oasi que havia somiat era un miratge. Pel camí, sembla que La invitación dispari de manera abstracta a alguns cultes de Hollywood (com l’Església de la Cienciologia) i les seves barreges de creixement personal, creixement del compte bancari i espiritualitat new ag e.

Sobreviure és l’únic objectiu

Si Jigsaw és el Josef Ajram del cinema de terror, la protagonista de Les combattants és la Kilian Jornet de la comèdia dramàtica europea. La pel·lícula podria haver sigut la típica història, més alegre o més amarga, sobre enamoraments de temporada: un jove se sent atret per una noia que ha vingut a passar l’estiu a la seva localitat. La novetat és que la Madeleine és una veritable fanàtica de l’exercici físic i l’autodisciplina espartana. Veu perill a tot arreu, sent la necessitat d’estar sempre preparada i somia a ser contractada per les forces especials de l’exèrcit.

Ensenyant-nos uns reclutadors de l’exèrcit a la cerca de joves, els autors del film ens recorden que aquestes conductes militaritzades no només són una moda: també són una sortida laboral a l’Europa de l’atur estructural i la crisi que no acaba mai. Però Madeleine no es mou per necessitat: com si assumís alguns discursos culpabilitzadors del mainstream (vivíem per sobre de les nostres possibilitats, ens hem d’estrènyer el cinturó com si Europa fos el futur d’ Els jocs de la fam ), s’administra a ella mateixa una recepta de vida que voreja el càstig. Les combattants du a un primer terme aquest automenyspreu elevat a la categoria de tendència.

A l’hora d’imaginar malsons de masoquisme i autosuperació forassenyada, però, el novel·lista Chuck Palahniuk és un exemple de constància. A El club de la lluita colpejar-se és la manera de tornar a sentir-se viu. A Asfíxia es ridiculitzen els grups de suport mutu i s’escup a l’optimisme. A Superviviente es parla d’un culte de servitud i suïcidis en massa. Pocs autors han satiritzat d’una manera tan repetida, tan àcida, la cursa per autosuperar-se a través d’una política de pastanagues explícites (si ho vols, pots) i bastons implícits (si no pots, és que no ho volies prou). Palahniuk selecciona la brossa més excèntrica de l’abocador del Somni Americà per acabar llançant bombes narratives, tan divertides com nihilistes, contra el pensament positiu: tot és un fàstic i ho hem d’assumir.