Tal com va fer Martin Scorsese amb el cinema nord-americà i l'italià, el també director i crític Bertrand Tavernier s'embarca, al documental Las películas de mi vida, en un viatge a través del cinema francès que té tant de memòria personal com de recorregut alternatiu a la història oficial. És tot un repte resumir l'essència d'un cineasta en dues o tres paraules. I Tavernier, per exemple, ofereix aquí la millor definició possible de l'obra de Jacques Becker, a qui considera el director de la “decència ordinària”, concepte que manlleva a George Orwell. Becker és un dels noms més reivindicats al documental juntament amb altres directors de referència, com Jean Renoir (de qui destapa igualment el cantó fosc polític), Jean-Pierre Melville i Marcel Carné, i noms menys evidents o menystinguts pel cànon oficial que va imposar Cahiers du Cinéma, com Jean Delannoy i Edmond T. Gréville.
Tavernier es distancia igualment de la política d'autors cahierista quan s'atura en altres creadors cinematogràfics, com els actors (meravellós el fragment dedicat a Jean Gabin, a qui presenta com l'encarnació de l'heroi obrer del Front Popular), els músics (aquella escena d'Hôtel du Nord en què un joveníssim Yves Montand taral·leja per primer cop Les feuilles mortes, la cançó inoblidable que va compondre Joseph Kosma) i els productors (el paper de Georges de Beauregard als anys seixanta i setanta), per submergir-se, recuperar i descobrir part de la història del cinema francès clàssic des d'una aproximació íntima i alhora crítica.
