La casa de Jack

152 MIN. Dinamarca, França, Suïssa (2018)

La casa de Jack

Direcció: Lars von Trier

Guió: Lars von Trier

Amb: Matt Dillon, Bruno Ganz, Uma Thurman, Riley Keough

Crítica de cinema
Maria Adell Carmona

'La casa de Jack', Lars von Trier fent ganyotes davant d'un mirall

Mi último suspiro, la seva imprescindible autobiografia, Luis Buñuel sostenia que els actes terribles que marcaven l’obra del Marquès de Sade, un dels seus màxims referents, servien per exorcitzar els seus desitjos més obscurs: “Sade cometia els seus crims en la imaginació. La imaginació humana és lliure, l’home no”. A La casa de Jack, la nova entrega d’aquesta monumental enciclopèdia sobre la misantropia i el nihilisme en què s’ha convertit la filmografia de Lars von Trier des d’Anticrist, l’autor danès reformula aquesta idea: les atrocitats comeses a la ficció ja no serveixen com a exercici de catarsi per al cineasta, ni com a cordó sanitari davant dels seus dimonis interiors. Per a Von Trier, vida i obra són la mateixa cosa, no hi ha separació possible entre l'artista i el seu art.


La casa de Jack és, per tant, una pel·lícula que té molt de performance, una pràctica artística en la qual la primera matèria de l'obra és el mateix cos, la mateixa vida, de l'artista. Von Trier es posa en escena a través del Jack –un prodigiós Matt Dillon, en un registre no tan diferent del que té el llefiscós detectiu d’Alguna cosa passa amb la Mary–, un psicòpata amb trastorn obsessiu compulsiu que es considera a ell mateix un artista, però també ho fa, i això és potser el més interessant, a través de la seva contrarèplica, el Verge (diminutiu del poeta Virgili), un ancià descregut que l'acompanyarà en el seu dantesc descens a l'infern. Les fanfarronades del Jack són contrastades i, moltes vegades, anul·lades pels incisius comentaris del Verge, i aquest joc dialèctic que s'estableix entre els dos personatges permet incorporar, a l’interior del mateix film, el dubte i la vacil·lació del creador davant la seva obra. La personalitat escindida del psicòpata sembla, d'altra banda, el dispositiu ideal per captar la visió dual, esquizoide, que tot artista té d'ell mateix: el Jack (¿o hauríem de dir el Lars?) és presentat com a creador turmentat, incomprès, i, a la vegada, com a farsant sense talent pagat d'ell mateix.


En un moment del film, el Verge afirma "No hi ha art sense amor", i Von Trier sembla dirigir tots els seus esforços a contrarestar aquesta poderosa sentència. La casa de Jack és un film hostil, ple d'imatges terribles, com no podia ser d'una altra manera en una filmografia que en té en abundància: un moneder confeccionat amb un pit femení, un nen dissecat en una postura grotesca... Malgrat que una obra que sembla feta per justificar i, a la vegada, posar en dubte la proposta artística del seu autor pugui resultar d'allò més estimulant, és inevitable sentir, al llarg de les més de dues hores de metratge, un cert cansament i, cosa que és pitjor, una certa sensació de déjà-vu. Com si haguéssim passat massa temps veient Lars von Trier fer ganyotes, intentant sense èxit assemblar-se a un ésser humà, davant d'un mirall.