CINEMA
DANIEL AUSENTE

L’arribada dels herois negres al cinema

Aprofitant l’estrena de ‘Black Panther’, la versió cinematogràfica del primer superheroi de pell fosca, repassem la història del setè art en clau afroamericana

L’arribada dels herois negres al cinema / DISNEY Zoom

L’estrena de Black Panther dona relleu al personatge que va ser el primer superheroi negre. Pioner dins el món de les vinyetes, fora també té un caràcter força prematur, tant que fins i tot va rebre el seu nom mig any abans de la fundació, l’octubre del 1966, del revolucionari partit dels Panteres Negres. El sorprenent fet d’avançar-se uns mesos a l’aparició d’aquesta organització política, cabdal dins el moviment reivindicatiu del Black Power, indica el caràcter precoç d’un personatge de còmic nascut just enmig d’una cruïlla. La lluita pels drets civils i el canvi social posaven fi als estereotips etnicistes que, fins aleshores, utilitzaven la cultura hegemònica per representar la comunitat afroamericana. Alhora, però, s’estaven gestant els nous clixés que marcarien el futur. Tampoc serien positius, més aviat al contrari, tot i que molts es van desenvolupar al gueto i sota l’ombra del Black Power.

Una bona perspectiva del camí que va portar dels vells estereotips fills de l’esclavisme als nous, que eren de barri, l’ofereix el cinema. Només cal dir que dos títols que marquen la història del setè art tenen especial rellevància en aquesta qüestió. El primer és El naixement d’una nació (1915), títol revolucionari pel llenguatge cinematogràfic però amb un argument que justifica l’aparició del Ku Klux Klan. L’altre és El cantant de jazz (1927), que suposa l’inici del cinema sonor però que fa us de l’anomenat blackface : atès que el públic blanc gaudia del jazz i alhora rebutjava veure negres a l’escenari, aquests eren substituïts per actors amb la cara pintada amb betum. Fa temps que Disney amaga al calaix Song of the South (1946) pel seu contingut racial i ja no veiem minyones com la d’ Allò que el vent s’endugué (1939), però per a l’arribada d’herois negres al cinema calia esperar que Hollywood abandonés el codi Hays. Imposat el 1934, prohibia “tota ofensa a la nació, la raça o la religió” fent implícit que no es podia qüestionar el sistema segregacionista. Aquesta censura va acabar el 1967, l’any d’ En la calor de la nit, en què l’actor Sidney Poitier interpretava un inspector de policia que havia de resoldre un assassinat a un poble del sud dels Estats Units, i d’ Els dotze del patíbul, en què l’actor Jim Brown formava part del famós escamot suïcida, tot i que en realitat a l’exèrcit nord-americà blancs i negres anaven separats.

El fenomen de la ‘blaxploitation’

El canvi definitiu va arribar el 1971 amb l’èxit de dues pel·lícules molt diferents: Sweet sweetback’s baadasssss song i Les nits roges de Harlem. La primera explicava la història d’un innocent que fugia de la policia per haver presenciat la mort d’un activista del Black Power. No era un thriller corrent, sinó més aviat una peça underground de cinema experimental finançada amb donatius i el suport explícit dels Panteres Negres. L’altra era la primera d’un seguit de pel·lícules que Metro-Goldwyn-Mayer va dedicar al personatge John Shaft, un investigador privat que aquí demanava ajuda als Panteres Negres per resoldre un cas que implicava un empresari blanc vinculat a la Màfia. Tots dos títols estaven rodats als carrers de Harlem i van omplir les sales d’espectadors afroamericans, cosa que va descobrir l’atractiu comercial d’un públic, tan nombrós com oblidat, que va ser objecte d’un seguit de produccions de tota mena -terror, agents secrets, western, arts marcials- amb actors i actrius negres com Jim Kelly, Fred Williamson i Pam Grier.

Aquest tipus de pel·lícules aviat va estar envoltat de polèmica amb l’estrena de Superfly, el 1972. Tot i el segell de Warner, es tractava d’una producció afroamericana independent dirigida per Gordon Parks Jr., fill del director de les primeres pel·lícules de Shaft, realitzada amb el sistema de cinema de guerrilla: rodar al carrer sense cap permís ni avís als vianants. El protagonista era un traficant de cocaïna que planejava fer-se milionari robant a la Màfia un gran estoc de droga i exhibia un comportament amoral i xulesc. Els Panteres Negres li van girar l’esquena per fer apologia de la droga i la revista Variety va publicar un text del líder de l’Associació Nacional pel Progrés de la Gent de Color (NAACP) en què l’acusava d’explotar el seu poble, l’origen del terme blaxploitation que engloba aquestes pel·lícules. Això no va frenar el seu èxit. Reflectia la realitat del gueto i els seus habitants van reconèixer com a propi un heroi dubtós, mascle alfa i incorrecte que encara perviu.