L’antisistema del rock

Entrar en la discografia de Frank Zappa és, en certa manera, com endinsar-se en la selva amazònica sense brúixola i amb un mapa incomplet: el més probable és que et perdis tard o d’hora i, per tant, que desisteixis de trobar un centre, o una lògica, en el que més aviat sembla un laberint. És per aquesta raó que a Zappa només el comprenen bé els fans més incondicionals, aquells que tenen temps per escoltar-se caixes de quatre compact discs i enregistraments en directe –publicats en desenes– amb més de dues hores de material. El principal problema que ha plantejat sempre l’home del bigoti frondós és saber per on començar i, un cop dins, com diantre moure’ns.

Però si només fos així, només caldria una guia i un manual d’instruccions, una jerarquia d’obres imprescindibles. Passa que l’altre problema de Zappa és que –a diferència d’antagonistes musicals com Lou Reed, els punks o Iggy Pop–, el seu relat musical ha estat simultàniament dins i fora del rock, i el mateix artista que en un període concret publicava un disc més o menys homologable als dels seus coetanis, també componia un musical apte per a Broadway (Joe’s Garage) o treballava sobre la pauta del jazz (Hot rats), o escrivia una llarga peça per a orquestra simfònica. Si escoltes els seus principals àlbums del període inicial, com Freak out! (1966) o We’re only in it for the money (1968), evidentment hi ressonen les influències del rhythm’n’blues, el doo-wop i la psicodèlia, però alhora es percep continuadament com Zappa s’enfot del ritual i del llenguatge del rock. Com si li semblés poc, com si calgués aspirar a molt més que a una feliç banalitat.

Va ser, llavors, un satíric o un traïdor? Hem de tenir en compte que en el seu període de formació les seves influències fonamentals eren com barrejar aigua i oli: singles de blues d’una banda, i l’obra per a percussió del compositor d’avantguarda Edgar Varèse de l’altra: Zappa era, per tant, un enamorat de la moda juvenil però amb aspiracions de demiürg de grans peces experimentals que es va acostar al rock com Miles Davis ho va fer al bop: amb domini del solfeig i de la composició, i amb intenció de deformar, expandir i retorçar els fonaments d’un llenguatge del qual, pensava ell, es podria treure molt més suc. D’aquí que, des de l’època dels Mothers of Invention, Frank Zappa es veiés a ell mateix com el Leonard Bernstein del rock: un gran director amb domini d’una enorme orquestra elèctrica, un solista virtuós –bona part del seu repertori està organitzat a partir del solo de guitarra com a exercici d’improvisació, segons els principis del free jazz–, un comunicador amb enginy i un iconoclasta perpetu: en la seva música es produeix simultàniament la demolició del tòpic –cançons pop amb falset ridiculitzant, o amb distorsions i modulacions atonals per embrutar l’encís– i la construcció d’un nou edifici sonor més complex.

Certament, els que veuen Frank Zappa com un dels precursors del rock progressiu l’encerten de ple: tot i que ell presumia d’haver escrit abans que ningú la paraula punk en un context rock –a la cançó Flower punk, del 68–, és difícil trobar algú que prengués més distància amb el so i l’ètica del rock de garatge i, més tard, amb el punk rock. La seva destrucció anava per una altra banda, el seu sarcasme no era el mateix. Zappa, fins i tot en discos que eren decididament un homenatge al rock’n’roll dels 50 i a artistes com els Everly Brothers o The Platters –Cruising with Ruben & the Jets (1968)–, era incapaç de dissimular la complexitat dels canvis d’acords, de l’arquitectura tibant de les cançons, que començaven sent doo-wop i acabaven convertides en estranyes experiències semblants a observar-se en un mirall deformant. Aquesta ingenuïtat que se li suposa al pop ell la convertia en una complexitat dissimulada amb un gust entre dolç i amarg.

No sempre, però: arribats als ambiciosos anys 70, Zappa es va destapar com un deixeble de l’atonalitat acadèmica, va voler fer simfonies electrificades però també tours de force sarcàstics com Apostrophe (‘) (1974), i Sheik Yerbouti (1979), abans d’entrar als 80 com una força en directe centrada en el free rock (Shut up ‘n play yer guitar i la sèrie You can’t do that on stage anymore), un intent exitós de fer música electrònica complexa (Jazz from hell, 1985) i desenvolupant de passada la seva faceta de compositor culte, que va rebre la benedicció de Pierre Boulez i es va tancar, en forma de disc pòstum, amb The yellow shark (1993), obra orquestral influenciada pel llenguatge dodecafònic. Va ser l’últim heterodox, un antisistema del rock que, encara avui, se’ns presenta com un enigma en terra de ningú. Caldrà revaluar-lo d’aquí un parell de segles.