“Expliqueu la història d’un soldat ras i explicareu la història de totes les guerres”. No ho puc evitar, sempre que veig una pel·lícula bèl·lica o una que tracta sobre els efectes immediats de les guerres –és el cas de Land of mine- penso en aquesta frase de l’inici d’El turó dels diables d’acer, l’obra mestra d’Anthony Mann ambientada en la Segona Guerra Mundial. En aquesta cita, lúcida i evocadora, s’hi concentren les essències del que idealment hauria de ser una pel·lícula sobre la bogeria de la guerra: retratar els seus efectes sobre les persones, els grans derrotats de qualsevol conflicte bèl·lic. Mann i William A. Wellman, per posar dos exemples clàssics, ho van fer. El traç humanista passava per davant de tota cuirassa propagandística i/o patriòtica. És un goig descobrir un film danès que pretén exactament el mateix i que oficia el seu relat sobre l’aparent tranquil·litat de les platges daneses quan la Segona Guerra Mundial ja havia acabat i calia netejar el litoral de les mines enterrades per l’exèrcit alemany. Els elegits obligats a fer-ho van ser joves soldats germànics que es jugaven la vida furgant a la sorra per trobar-les i desactivar-les. Malgrat alguns efectismes –hereus eterns de La jaqueta metàl·lica de Kubrick- en el traç del dèspota sergent danès protagonista i la previsibilitat que a poc a poc va amarant el relat, Zandvliet aconsegueix capturar l’emoció, posa la càmera als morros dels seus actors per retratar-los l’ànima i entén que el paisatge, les dunes, el soroll de les onades, formen part de la història, del testimoni de l’horror que filma.
