Lady Bird

94 MIN. Estats Units (2017)

Lady Bird

Direcció: Greta Gerwig

Guió: Greta Gerwig

Amb: Saoirse Ronan, Laurie Metcalf, Lucas Hedges, Beanie Feldstein, Tracy Letts, Timothée Chalamet, Lois Smith

Crítica de cinema
Eulàlia Iglesias

‘Lady Bird’, l’esforç per fixar una identitat pròpia

La Christine (Saoirse Ronan) s'esforça per fixar una identitat pròpia en un moment, el de l'últim any a l'institut, on tot sembla conjurar-se-li en contra. Per això es fa dir Lady Bird, el nom que ella mateixa s'atorga. I es representa en collages que, a la manera dels dibuixos de Max Ernst, fusionen un cos humà amb un cap d'ocell. El primer llargmetratge com a directora de Greta Gerwig podria semblar des de lluny l'enèsima aproximació del cinema indie al trànsit cap a l'edat adulta. Som a l'any 2002, i la Christine somia amb escapar-se de Sacramento (“l'Oest Mitjà de Califòrnia”) per matricular-se a una universitat de Nova York, on creu que la gent és neta i noble, desperta i feliç. Mentrestant, discuteix amb la mare, comença a sortir amb un xicot de l'institut i fa campana amb la seva millor amiga.

Malgrat que Lady Bird sigui la seva opera prima, Gerwig no resulta una nouvinguda al món de la creació cinematogràfica. Com a actriu i guionista ha col·laborat tant en diversos films mumblecore (l'accepció de l'indie pròpia de principis de segle) com a Frances Ha i Mistress America, totes dues dirigides per Noah Baumbach. A Lady Bird expandeix algunes idees ja presents en aquests títols, sobretot a l'hora de conjugar des d'un to de comèdia emocional i des de l'experiència de la feminitat aquest pas cap a la maduresa. Gerwig ressegueix aquest any crucial per a Christine amb agilitat, sense carregar amb un excés de dramatisme els esdeveniments varis que afecten la vida de la protagonista. Així, es desmitifica la primera experiència sexual, es recorda que per a una noia trencar amb la millor amiga resulta més traumàtic que deixar-ho amb el xicot o que no n'hi ha per tant amb els càstigs a l'escola catòlica. Però, com històricament ha ressaltat tota una tradició de cinema feminista i es plasma des de l'inici, és la relació conflictiva amb la mare la que més marca la seva recerca d'una identitat pròpia. Una esplèndida Laurie Metcalf encarna aquesta mare alhora controladora i sacrificada, capaç d'estimar però potser no d'apreciar la seva filla.

L'altre gran encert de Lady Bird és com introdueix el problema dels diners, una qüestió vital que el cinema nord-americà deixa tantes vegades de banda. Sense abandonar les característiques de l'estil indie ni entrar en el terreny del realisme social, Gerwig fa notar al llarg de tot el metratge com la trajectòria de la protagonista està condicionada pel fet de ser de classe treballadora en un país on l'ascensor social fa anys que es va encallar. Per a una pel·lícula que evita durant més d'una hora l'autocomplaença, el final esdevé massa rodó. Però Lady Bird confirma Greta Gerwig com una de les veus a tenir més en compte del cinema nord-americà actual.