Fa temps que les pel·lícules més divertides i, per què no dir-ho també, millors de James Bond ja no són les que protagonitza l’agent 007. Sam Mendes ha portat la gravetat i la tristor a la saga, i ha deixat així espai lliure a tots aquells directors i guionistes enamorats de l’acció trepidant i dels espies i antiherois fora de la llei que es capbussen en trames internacionals de crim i suspens. Bons exemples d’aquests Bonds apòcrifs els trobem a Fast & furious i a les missions impossibles de Tom Cruise, franquícies que han sabut recuperar, amb substància, l’esperit festiu del personatge creat per Ian Fleming.
Kingsman: Servicio secreto es va unir a aquest grup selecte d’imitadors postmoderns ara fa tres anys. Basada en un còmic del cada vegada més sol·licitat Mark Millar –autor també de Wanted i Kick-ass–, el primer capítol de Kingsman ens explicava l’existència d’una societat secreta d’espies britànics molt ben vestits que tenia com a tapadora una sastreria de Londres. La cinta, dirigida per Matthew Vaughn, era una muntanya russa d’acció ultraviolenta dominada per un humor incorrecte i uns plans seqüència vertiginosos d’estomacades. I també es beneficiava d’un duet protagonista carismàtic: el format per Colin Firth i Taron Egerton (la relació professor-alumne que establien era deliciosa). Tot això la va convertir en un triomf absolut que oxigenava el territori dels blockbusters a base de mala llet i espectacle.
En la línia de la serialització actual dels continguts audiovisuals –en aquest cas concret, ja es parla d’un univers expandit en què conviurien totes les adaptacions del còmics signats per Millar–, l’èxit de Kingsman: Servicio secreto ha fet possible una seqüela que, malgrat que compta amb més pressupost i més estrelles, és incapaç de reproduir l’encant de la primera. Quin és el problema principal del daltabaix? Doncs la repetició mimètica de l’estructura i els trucs de l’original, que fa desaparèixer el factor sorpresa. Kingsman: El círculo de oro apuja les dosis de disbauxa i de comicitat absurda, però en el mal sentit; tot és massa groller i excessiu. El mateix passa amb l’acció, res de nou: set pieces vistoses amb ajuda digital i música a tot volum.
Ara bé, tot i aquestes mancances, aquest Círculo de oro fa passar una bona estona. Sobretot als amants dels tebeos d’acció passats de rosca. La dolenta de la funció, una senyora de la droga interpretada per una juganera Julianne Moore, la marciana aparició d’Elton John fent de si mateix –el millor del film–, els fitxatges estrella de Channing Tatum, Halle Berry, Jeff Bridges i Pedro Pascal com els transsumptes nord-americans dels agents Kingsman, i escenes inversemblants com la del telefèric als Alps italians, justifiquen el viatge.
