Aquesta és una carta d’amor a Istanbul a través de la relació que els habitants felins de la ciutat mantenen amb els humans. 'Kedi' baixa la càmera a peu de carrer per resseguir les tribulacions d’alguns dels milers de gats que campen lliures a la metròpoli turca amb el beneplàcit d’uns ciutadans que els cuiden sense necessitat de domesticar-los. L’agressiu, la dominant, el salvador, l’afectuosa, el caça-rates o l’altiu... Ceyda Torun individualitza els seus protagonistes i alhora mostra les múltiples cares de la seva ciutat. Sense recórrer a la veu en off o a indicacions complementàries, la directora encadena diferents vincles gat-persona que componen un retrat idiosincràtic d’una Istanbul ancestral. El film es contagia del tarannà felí: esquiva les normes més rígides del documental clàssic i avança amb ritme però sense presses per submergir-nos en la ciutat mentre gaudim de la seva llum espectacular, els seus racons més amagats i l’agitació dels seus carrers. Al capdavall, 'Kedi' és una reivindicació de la forma de vida de la metròpoli mediterrània per excel·lència, una filosofia que es resumeix en la llibertat civilitzada que encarnen aquests mixos urbans, ni ferotges ni domesticats, i en la gent que els estima i se’n responsabilitza sense convertir-los en la seva propietat. Des d’aquí ja gairebé ens sembla una utopia aquesta manera ideal i quotidiana d’entendre la convivència en una urbs vora el mar, una rutina ciutadana que, com apunta tangencialment la pel·lícula, es veu amenaçada per la gentrificació i les mutacions de les ciutats globals.
