Juliet, desnuda

94 MIN. Regne Unit (2018)

Juliet, desnuda

Direcció: Jesse Peretz

Guió: Jim Taylor, Tamara Jenkins, Evgenia Peretz

Amb: Rose Byrne, Ethan Hawke, Chris O’Dowd, Lily Brazier

Crítica de cinema
Gerard Casau

'Juliet, desnuda', les neures del melòman blanc i heterosexual

Home blanc, heterosexual, melòman i emocionalment immadur. D’un temps ençà, aquesta tipologia ha passat de resultar més o menys simpàtica a generar mandra infinita, fins i tot en aquells que es poden veure reflectits en algunes de les quatre categories, com és el cas de Nick Hornby. Amb la seva primera novel·la, Alta fidelitat, el britànic va començar a construir un feu literari poblat de descripcions de personatges que tindrien seriosos problemes per decidir si estimen més la seva dona o la seva col·lecció de vinils, i que sovint hem acceptat com a alter egos i variants de l’escriptor. Si seguim aquest raonament, el pas d’Alta fidelitat a Juliet, desnuda ens serviria per mostrar l’evolució d’un autor que ha après a no ocupar el centre de la ficció, i també a aturar-se a observar els anhels i alegries d’aquelles figures que abans feia orbitar al voltant del seu ego.

El canvi, però, no és tan radical com sembla: el motor de Juliet, desnudatorna a ser un mascle que ha viscut molt a prop de la música i que mostra clares carències afectives: Tucker Crowe, un cantautor que a l’adaptació fílmica del llibre posseeix les faccions de llit desfet d’Ethan Hawke. Després de treure un disc d’alt voltatge confessional a principis dels noranta, Crowe va desaparèixer de l’escena pública i es va convertir en un músic de culte, objecte de tota mena d’homenatges, especulacions i teories d’una petita legió d’admiradors capitanejada pel Duncan (Chris O’Dowd, convenientment odiós), l’obsessió del qual ha acabat per alienar la seva xicota, l'Annie (Rose Byrne, encarregada de conduir el film a través d’un carisma de baixa intensitat).

Tot i que la pel·lícula comença, literalment, com un monòleg del Duncan, no triga gaire a desplaçar-lo a un segon pla, i revela un cop d’enginy en la relació platònica i telemàtica que l'Annie inicia amb Tucker Crowe, tots dos fastiguejats per l’aura mítica que el públic ha donat a un grapat de cançons juvenils. Es tracta d’una circumstància improbable per activar una comèdia romàntica, però Byrne i Hawke són prou naturals per fer creïble l’atracció entre els seus personatges, fins i tot abans de coincidir físicament en pantalla. El problema, però, és que el seu affaire incipient s’empetiteix davant els problemes del primer món que assetgen el caigut en desgràcia Duncan: ell personifica la destrucció de l’imaginari personal del fan que descobreix que aquell disc convertit en brúixola és més important per a ell que per al mateix autor. I és que, per molt que tracti de fugir dels seus fantasmes, en el fons, en el que té la mà trencada Hornby és en descriure les neures de la melomania heteropatriarcal.