A la primera entrega de John Wick (2014) no li va caldre estrenar-se a les sales comercials del nostre país per convertir-se en un títol de culte. L'opera prima de Chad Stahelski i David Leitch, dos cineastes que fins aleshores treballaven com a especialistes en cintes d'acció, no ofereix a priori res que no hàgim vist infinitat de vegades: un assassí a sou retirat es converteix en una màquina de matar quan uns antics aliats li assassinen... el gosset. Però, a més del seu soterrat sentit de l'humor, el film sabia destil·lar el millor dels seus referents. De manera que Keanu Reeves encarnava alhora la sobrietat d'un heroi de Jean-Pierre Melville i les ànsies venjatives d'un Charles Bronson, el codi d'honor d'un samurai i la pulsió dinàmica d'un personatge de videojoc.
Pacto de sangre manté les qualitats de l'original però hi afegeix més dosis d'estilització, de manera que s'hi fa explícita la reivindicació de la forma d'entendre el gènere que a la primera part només s'intuïa. Aquesta és una pel·lícula que exalta l'elegància de la feina ben feta, entesa des de la tradició artesanal. Wick assassina amb la mateixa mestria amb què el millor sastre d'Itàlia talla un vestit. I ho fa sense recórrer a cap mena de dispositiu tecnològic. Igualment, és el ritme intern de l'acció el que marca la posada en escena i el muntatge, i no el contrari. Això no vol dir que Stahelski, aquest cop en solitari, no es permeti el seu moment de barroquisme estilístic, en la fascinant seqüència que homenatja la mítica escena de l'habitació dels miralls de La dama de Xangai d'Orson Welles.
