Un Joaquin Phoenix a cops de martell, a ‘En realidad, nunca estuviste aquí’
Quatre llargmetratges en gairebé dues dècades de trajectòria no és un bagatge precisament ampli, però Lynne Ramsay n’ha tingut prou amb això per establir i fer identificable una mirada pròpia i penetrant, que es reconeix a l’instant. El cinema de la directora escocesa es caracteritza pel seu temperament mercurial: crea imatges inestables que sempre semblen estar en trànsit, fugant-se cap a associacions visuals que trenquen la transparència cronològica del relat, i que són detonades per la subjectivitat dels seus protagonistes. No resulta gens estrany, doncs, que fa uns anys Ramsay es mostrés interessada a adaptar el bestseller d’Alice Sebold Des del meu cel, narrat des de la perspectiva d’una adolescent assassinada (finalment, el llibre va arribar a la pantalla sota la poc reeixida direcció de Peter Jackson). Tampoc sorprèn que fos capaç de transformar el dispositiu epistolar plantejat per Lionel Shriver a Hem de parlar del Kevin en el monòleg interior d’una Tilda Swinton que veu amb horror com ha parit un nen impossible d’estimar. En aquell film, l’ull de la cineasta era capaç fins i tot d’extirpar el caràcter festiu de la Tomatina de Bunyol, convertint-la en una turbulència rogenca que anticipa cromàticament la tragèdia.
Traumatisme cranial
A En realidad, nunca estuviste aquí, Lynne Ramsay troba la inspiració en una novel·la curta de Jonathan Ames protagonitzada pel Joe, un mercenari especialitzat en rescats ràpids, de pragmàtica brutalitat a cops de martell. Al film, aquest personatge és encarnat per un Joaquin Phoenix barbut, imponent i vulnerable alhora, que construeix el personatge des d’una opacitat mai òbvia, i que és assaltat pels flaixos de les atrocitats que ha vist i viscut. La directora de Ratcatcher no té gaire interès a explicar els traumes de l’antiheroi, i només ens permet intuir el seu passat d’abusos i servei militar. Un enfocament elusiu que també s’aplica a la narrativa: aquest és un thriller que desplaça la violència del centre de les imatges (desespectacularitzant-la des de la distància, o ensenyant només les seves conseqüències), i on l’alliberament de la filla d’un polític captada per una xarxa de prostitució infantil deriva en una lluita entre l’individu renegat i un poder corrupte que declina la trama conspiranoica. Ni el Joe ni Ramsay volen treure l’entrellat de la putrefacció del sistema; simplement l’assumeixen i s’hi endinsen sumits en un estat mental destrempat i migranyós, ordit pel muntatge de Joe Bini i la fusió entre el disseny sonor de Paul Davies i la música del guitarrista de Radiohead Jonny Greenwood, que creen un espai acústic penetrant, tan al·lucinat i hostil com una gran metròpolis.
