Jessica Chastain, delicada heroïna de ‘La casa de la esperanza’
A la directora neozelandesa Niki Caro sempre li han agradat les històries de dones que s’enfronten a l’adversitat i que lluiten amb totes les seves forces per tirar endavant a través d’un fort compromís ètic i d’una arrelada consciència social. No és que tingui gaire subtilesa a l’hora d’explicar històries, és més de traç gruixut reivindicatiu i pamfletari, però en tot cas aconsegueix amb efectivitat el seu propòsit, encara que sigui a base de recursos simplistes, gràcies a la seva habilitat per trobar successos reals amb una forta càrrega metafòrica.
A La casa de la esperanza parteix d’un bestseller que recull un fet verídic que va tenir lloc a la Polònia ocupada pels nazis, el d’un matrimoni que regentava el zoo de Varsòvia que es va integrar a la resistència i va ajudar centenars de jueus a escapar-se, amagant-los dins el recinte.
La directora intenta contraposar la sensibilitat de la protagonista, Antonina Zabinski, i el seu amor pels animals i la natura amb la barbàrie sanguinària i inhumana de la guerra. La seva mirada cap a l’Holocaust és epidèrmica i una mica edulcorada i naïf, ja que no s’atreveix a furgar en les zones més fosques d’aquest relat autobiogràfic. En canvi, opta pel melodrama històric més adotzenat, però ho compensa amb l’actuació d’una actriu, Jessica Chastain, que broda amb delicadesa un paper profundament maternal d’heroïna domèstica que salva la pel·lícula de caure en les grapes del telefilm de regust antic.
