Jeannette

106 MIN. França (2017)

Jeannette

Direcció: Bruno Dumont

Guió: Bruno Dumont

Amb: Lise Leplat Prudhomme, Jeanne Voisin, Lucile Gauthier i Victoria Lefebvre

Crítica de cinema
Gerard Casau

‘Jeannette’, la desconcertant Joana d’Arc de Bruno Dumont

Ho confesso: estava convençut que tenia les mesures perfectament preses a Bruno Dumont. Pensava que la seva obra s'havia instal·lat feia temps en la brutalitat exposada des d'una distància desagradable i depriment, animant l'espectador a posar el cap a les vies i esperar que passés el tren. Tampoc m'acabava d'empassar l'intent de compensar tanta misèria amb la minisèrie El petit Quinquin i L’alta societat, on el cineasta francès treia a la llum una vis còmica que ningú li suposava i un xic desesperada per saturar la pantalla d'efectes humorístics desiguals i a vegades grotescament forçats. Però ara Dumont s'ha despenjat amb Jeannette, la infancia de Juana de Arco, i tot el que creia que sabia sobre ell i les seves pel·lícules ja no serveix per a res.

Com indica el seu títol, Jeannette és un film sobre la joventut de Joana d'Arc. Podríem caure en la temptació d'afirmar que es tracta d'una versió excèntrica del mite, però això no seria del tot acurat. Amb més o menys encert, la icona del nacionalisme francès sempre ha sigut contemplada cinematogràficament per mirades singulars: Dreyer, Rossellini, Preminger, Bresson, Rivette, Besson... En qualsevol cas, la de Dumont sí que és la versió amb més potencial per generar desconcert, ja que les imatges de la cinta fan conviure les constants d'estil del director (preferència pels actors no professionals i d'expressió neutra, abundància dels paisatges naturals del nord de França, amb la seva llum solar blanquinosa fotografiada per Guillaume Deffontaines) amb una aposta a tot o res pel gènere musical.

Una epifania metàl·lica

Des del primer minut, la pel·lícula ens mostra una Joana tan petita com fervorosa, que maleeix els anglesos i es dirigeix directament a Déu a través de cançons d'una intensitat radical, que troben el seu marc sonor a la vora del metall extrem. El cop de geni de Jeannette es troba aquí, en el fet d'entendre el heavy com l'estil idoni per canalitzar l'epifania: com tants altres infants i adolescents, Joana d'Arc descobreix un sentiment de transcendència en el tro del blast beat i en els riffs elèctrics més grans que la vida. Lluny del simple estirabot, Bruno Dumont ha encarregat la banda sonora a Igorrr, provocador agent lliure de l'escena metàl·lica francesa, i ha confiat les coreografies (amb abundància de headbanging) a Philippe Decouflé. La combinació entre el talent visionari dels creadors i la inexperiència flagrant de les no-actrius que han d'executar aquestes idees crea una fricció commovedora, d'aparença precària però misteri profund com el d'una pintura medieval, impossible d'aprehendre en un sol visionat. Per això, només se m'acut recomanar Jeannette parafrasejant allò que en el seu moment es deia de Lola Flores: No sap cantar. No sap ballar. No se la perdin.