LA PORTADA
PERE VALL

Isaki Lacuesta: “El meu públic objectiu és la meva tieta del poble”

Després de guanyar set premis Gaudí per ‘Entre dos aguas’ encara es pot endur dos premis Goya. El cineasta català del moment també exposa una instal·lació artística a Barcelona i en té tres més a Girona

Isaki Lacuesta:   “El meu públic objectiu és la meva tieta del poble” / PERE TORDERA Zoom

REW

<<

“El meu aliment cinematogràfic, de petit i adolescent, eren els westerns, les pel·lícules de Hitchcock o de Freddy Krueger i Els caçafantasmes i Gremlins. Eren els temps de les sessions dobles a Banyoles. El meu pare em deia que era millor que veiés 2001: Una odissea de l’espai, i jo pensava que el cine només podia ser narratiu”, explica Isaki Lacuesta (Girona, 1975): “Més endavant, vaig descobrir que, sense renunciar al relat i al conte, el cine també podia ser assaig, poesia o el que tu volguessis. A Murieron por encima de sus posibilidades vaig recuperar la meva passió juvenil pel terror i per la saga de Malson a Elm Street, barrejant-ho amb un retrat de com era l’Espanya del 2013, quan tothom volia matar els banquers”.

Es va apartar del periodisme per dedicar-se a un ofici “que, des del seu naixement, ens va arribar contaminat per les altres arts”. “D’alguna manera, el cine a mi em serveix per ficar-me en les meves professions frustrades. Jugo a ser arquitecte, músic o pintor, i, per exemple, li puc dir al Raül Refree que em deixi tocar una mica. Tornant de Mali, vaig comprar fang i pintures per fer art a casa com si fos Miquel Barceló. Ho veia tan fàcil, i tan fàcil no ho és. Però m’ho passo bé”.

PLAY

>

Director o cineasta? Com prefereix autodefinir-se? “M’és igual. No tinc manies, i depèn de la companyia i del context. A uns productors televisius no els hi puc dir que soc cineasta. Llavors soc un simple director. En canvi, quan em fan una retrospectiva al Centre Pompidou, recupero l’etiqueta de cineasta. Per a les empreses audiovisuals soc un realitzador, i per a les filmoteques o els centres d’art soc un cineasta”, medita Lacuesta, que actualment té una instal·lació al Centre d’Art Contemporani de Barcelona - Fabra i Coats titulada Your phone is a cop, i tres més al Bòlit de Girona: “A Your phone is a cop, el Refree i jo reflexionem sobre les disfuncions que té el món 2.0, internet, les xarxes socials i el món interactiu. Ho fem amb una participació dels visitants, del públic. Ens preocupa el control social i de les imatges. Qui decideix què està bé i què no ho està? Hi ha coses que havien deixat de ser tabú i ara tornen a ser-ho. Per exemple, el cos humà. De cop, ara no podem veure un mugró de dona als mitjans. I tots ho acceptem, i a tots ens sembla normal”.

Assegura que, “per impuls”, no pararia de corregir les seves obres. “Així, em passaria tota la vida fent la primera pel·li, però seria molt paral·litzant. Prefereixo fer millor el següent film. Les pel·lis responen al moment en què van ser fetes, amb els seus errors i la seva energia”. ¿S’apartaria de les obres intel·lectuals i profundes, per endinsar-se en terrenys més lleugers, frívols? “No m’importaria rodar comèdies com les de Michel Gondry, Monty Python o Harold Ramis”, diu Lacuesta. En qualsevol cas, no creu que els seus llargmetratges siguin elitistes. “El meu públic objectiu és la meva tieta del poble”.

FF

>>

¿I com es reparteix les feines amb la seva inseparable Isa Campo? “Tots dos fem una mica de tot. Ella, per exemple, treballa amb els actors. Uns dels nostres pròxims projectes és la seva primera pel·lícula en solitari com a directora. L’Isa té una idea, i falta que trobem el temps per escriure”, avança un creador a qui li costa relaxar-se: “Soc dolent per descansar. Malgrat tot, aquest estiu vam fer vacances i ens va anar de puta mare. Quan paro dos dies, em poso a pensar en una cosa o altra. Però, en el fons, és jugar. El que més m’agrada és inventar parides, com quan ets un nen i fas dibuixos”.

Està pendent del muntatge final i de l’emissió de la sèrie documental en què ha treballat frec a frec amb la poderosa Movistar+: “Ha sigut un encàrrec en el qual les dues parts implicades n’hem sortit satisfetes, i parla d’uns crims que hi va haver a Almonte fa cinc anys. Un tio va ser acusat d’assassinat i va estar empresonat durant tres anys. I era innocent. La qüestió de la identitat m’interessa des de sempre, i estava present a Els passos dobles, Cravan vs. Cravan, Els condemnats i, sobretot, La propera pell. Una de les meves especialitats són els personatges que intenten ser altres persones. Tots intentem refer la nostra vida, començar de zero”. Després dels set premis Gaudí que va rebre Entre dos aguas diumenge passat, demà es podria endur dos Goya, en les categories de millor pel·lícula i millor direcció. Admirador de films recents com Yo la busco, de Sara Gutiérrez Galve, Lazzaro feliz, d’Alice Rohrwacher, i Apuntes para una película de atracos, d’Elías León Siminiani, té un somni... perfectament realitzable: “Treballar amb Anna Castillo. I ella ja ho sap”.