High life

110 MIN. França (2018)

High life

Direcció: Claire Denis

Guió: C. Denis, Jean-Pol Fargeau, Geoff Cox

Amb: Robert Pattinson, Juliette Binoche, Mia Goth, André Benjamin, Lars Eidinger

Crítica de cinema
Eulàlia Iglesias

‘High life’: una odissea de l'espai filosòfica i sexual

Hi ha una evident delectança en la mirada que ressegueix el personatge de Monte (Robert Pattinson) mentre té cura d'un nadó alhora que du a terme tasques de manteniment de la nau espacial on estan embarcats a l'inici de High life. Ningú filma els cossos com ho fa Claire Denis, habitualment amb la complicitat de la directora de fotografia Agnès Godard, però en aquest cas amb Yorick Le Saux rere la càmera.

L'obra de Claire Denis s'ambienta des de la seva opera primaChocolat (1988) en escenaris perifèrics per on es mouen uns personatges marcats pel sentiment d'estranyesa. High life, la seva primera pel·lícula en anglès, representa un pas més enllà en aquesta tendència. Desclassats extrems, els protagonistes són una colla de criminals que foragiten de la Terra cap a l'espai exterior en un projecte que a priori té a veure amb la recerca de fonts alternatives d'energia i forats negres. Malgrat que a la nau hi ha un capità Chandra (Lars Eidinger), el comandament el porta la doctora Dibs, una Juliette Binoche que repeteix amb Denis després de l'anticomèdia romàntica Un sol interior. Dibs es desvela com una versió femenina de la figura del mad doctor, també com l'antítesi de la idea tradicional de dona-mare-reproductora. Científica amb l'aparença d'una madona-bruixa d'Edvard Munch, treballa de manera obsessiva en la recol·lecció i manipulació del semen dels tripulants, mentre que Monte es resisteix als desitjos de Dibs des d'una castedat pròpia d'un monjo.

A través d'un dels escassos flash-backs que ens retornen a la vida dels personatges a la Terra, High life entronca de manera explícita amb la tradició de la ciència-ficció soviètica en la línia d'Andrei Tarkovski. No és l'única referència d'un film que recull molts dels codis del gènere on se situa, al mateix temps que es distancia de les seves rutines més habituals. Com altres obres de Denis, High life flota sobre un pòsit de pensament filosòfic que esquiva, tanmateix, tota lectura unívoca. I alhora és un film tremendament físic que té com a centre de gravetat una fuckbox, una cambra d'autoestimulació sexual de contorns tenebristes on Dibs entra en èxtasi. Denis ens submergeix en aquesta atmosfera tan fascinant com asfixiant a través del molt eficaç disseny artístic d'Olafur Eliasson i la banda sonora minimalista de l'habitual Stuart Staples, de Tindersticks. En la part central, el film avança a través de la tensió sostinguda i els esclats de violència i desig d'uns personatges sempre al caire d'explosionar.

L'últim acte de la pel·lícula recupera la parella inicial, Monte i la seva filla Willow, uns anys després, quan el forat negre s'albira com un destí ja proper. Com havia apuntat en títols anteriors, Denis considera la relació pare-filla com l'únic vincle d'amor per dipositar l'esperança d'un futur possible més enllà de la foscor infinita.