Hereditary

126 MIN. Estats Units (2018)

Hereditary

Direcció: Ari Aster

Guió: Ari Aster

Amb: Toni Collette, Gabriel Byrne, Alex Wolff i Ann Dowd

Crítica de cinema
Gerard Casau

'Hereditary', terror fulminant de cinc estrelles

Un cop recuperats de les imatges esborronadores que desplega el desenllaç d'Hereditary, és possible que molts espectadors es preguntin: “D'on ha sortit aquest noi?” El noi en qüestió seria el director debutant Ari Aster, que en pocs mesos ha passat de ser un mer graduat de l'AFI Conservatory a provocar angúnia en les platees de mig món.

Si resseguim les passes prèvies d'Aster, trobem com a mínim dues crides d'atenció sobre els seus interessos: els curts Munchausen, conte cruel on una dona administra verí al seu fill per tal de debilitar-lo i retenir-lo al seu costat, i sobretot The strange thing about the Johnsons, centrat en un noi que abusa sexualment del seu pare; un tabú tractat amb les formes d'un melodrama satíric, com si en aquell moment el jove cineasta intentés imitar la veu de Todd Solondz.

Aquests referents i codis genèrics ja no tenen lloc a Hereditary, però Aster sí que es manté fidel a la descripció d'uns vincles de sang aberrants, així com al dibuix d'un espai domèstic infernal, sempre en col·laboració amb el director de fotografia Pawel Pogorzelski. De fet, el primer que ens mostra la pel·lícula és una maqueta de la casa on transcorre bona part de l'acció. La càmera s'acosta a la miniatura fins a introduir-se en una de les habitacions, on descobrim els protagonistes de carn i ossos. La transició 'fantàstica' indica la ingenuïtat i la indefensió dels personatges, minúsculs en comparació amb l'amenaça que conspira al seu voltant.

Por i fàstic

Hereditary arrenca amb la mort d'una matriarca, que deixa un regust estrany en els seus descendents. La seva filla Annie evoca una relació difícil, fent intuir que el drama del film es va activar molt abans que coneguéssim aquesta família. A poc a poc, Aster dona senyals que el record (i alguna cosa més) de la difunta està enquistat en els seus hereus, i planta la llavor de la inquietud a través dels detalls: un somriure fora de lloc, el patetisme d'un ballarí marginat en una festa o, sobretot, les maquetes hiperrealistes amb les quals l'Annie posa en escena moments incòmodes de la seva biografia... fins que arriba un punt de gir que fa esclatar el to de la pel·lícula (i de l'eixordadora banda sonora de Colin Stetson) instal·lant-la en un dolor profundíssim, lligat a una angoixa que s'encarna en la interpretació de Toni Collette, alhora mare terrible i penosa víctima tràgica.

Negant-se a recórrer a ensurts o a sobtats efectes de so, Ari Aster deixa que el terror impregni la posada en escena fins a inundar-la per complet. El seu compromís no és tant amb el pessigolleig còmplice del gènere, sinó amb l'horror fulminant que determina el destí dels personatges i que fa sentir al públic la nàusea de les pors atàviques