CINEMA
XAVI SERRA

Harry Dean Stanton i l’art d’interpretar-se a un mateix

L’actor John Carroll Lynch debuta darrere la càmera amb ‘Lucky’, commovedor homenatge al protagonista de ‘Paris, Texas’ que inclou un cameo especial de David Lynch

Harry Dean Stanton i l’art d’interpretar-se a un mateix / AVALON Zoom

Recordant la seva primera trobada amb Harry Dean Stanton, John Carroll Lynch esmenta un amic comú, Dabney Coleman, que era “un d’aquells actors que recordaries de moltes pel·lícules”. La definició també li escau a ell, a qui tothom recorda com el marit de Frances McDormand a Fargo o el possible assassí de Zodiac. Què fa, doncs, aquest prestigiós secundari debutant en la direcció amb un íntim i tendre homenatge a Harry Dean Stanton, a qui ni tan sols coneixia personalment abans d’interessar-se pel projecte? “Va sorgir l’oportunitat”, reconeix ell amb formalitat i una veu profunda. “Explicar la història d’un home que s’enfronta per primer cop a la mortalitat i fer-ho amb el Harry era massa bo per dir que no. I em veia capaç de fer-ho”. A més, no calia que el director fos íntim de l’homenatjat: ja ho eren els guionistes del film, amics seus des de feia dècades.

Lucky retrata el dia a dia d’un home que contempla de prop la seva mort i reflexiona sobre la vida. Para atenció a les rutines i detalls d’un Harry Dean Stanton que omple la pantalla d’humor, noblesa i veritat. Però quant hi ha realment d’ell, en el personatge? “Molt. El Harry també estava enganxat als concursos televisius, feia mots encreuats i trucava a gent quan no trobava la paraula, feia ioga cada dia, fumava molt i bevia. I moltes coses de la biografia del personatge són del Harry, així com el punt de vista sobre un món sense propòsit ni sentit. Dit això, la pel·lícula fa una barreja subtil de coses que li són pròpies i coses que no. Ell no es fumava una cigarreta abans de fer ioga ni bevia tanta llet ni passejava cada dia per una ciutat desèrtica; el Harry vivia a Mulholland Drive i era una persona molt social. El personatge no és ell, però està basat en ell”.

Aquesta ambigüitat entre ficció i realitat va passar factura. Un dia Stanton va avisar que no volia fer una escena important, un monòleg sobre un rossinyol que va matar de jove. “Jo l’entenia -diu el director-. Era una història molt personal, però en el moment en què la digués en pantalla, ja no seria seva, seria una història del Lucky”. Després d’hores de conversa, finalment el van convèncer i la va fer, amb la condició de fer una sola presa. “Va dir el text i va ser preciós, increïble. I aleshores va dir: «En podem fer una més?» I en vam fer dues més. Va ser l’únic cop que em va demanar repetir una escena. És delicat interpretar-te a tu sense ser tu mateix. Especialment per a algú que s’enorgullia d’haver interpretat sempre un únic personatge: Harry Dean Stanton”.

Per estrany que soni, el Lucky es planteja la seva mortalitat per primera vegada als 90 anys, quan un desmai el porta al metge. La seva salut és perfecta per a un home de la seva edat, li diuen, però, esclar, té 90 anys. “La majoria de gent no arriba a viure tant i els que hi arriben no solen tenir la capacitat de prendre’s el temps de considerar què significa que et quedi tan poc temps -diu Carroll Lynch-. Això és el que el feia perfecte per al paper, tant, que si el guió s’hagués escrit sense pensar en ell, segur que igualment li haurien ofert. El Harry no era l’únic actor de 90 anys que podia actuar, però sí l’únic que havia sigut un dels millors de la seva generació”.

Un dels clients fixos del bar on cada tarda es pren una copa el Harry és el Howard, a qui interpreta David Lynch, vell amic de Stanton (i sense relació familiar amb Carroll Lynch). El creador de Twin Peaks va acceptar el seu paper de seguida tot i estar molt atrafegat amb la postproducció de la tercera temporada de la sèrie. “Va dir que faria qualsevol cosa pel Harry”, recorda el director debutant, a qui no el va intimidar dirigir un dels grans cineastes del cinema modern. “M’hauria intimidat si s’hagués comportat com un gran cineasta que ens feia un favor, però no ho va fer. Es comportava simplement com un amic del Harry. Crec que va intentar ser el tipus d’actor amb qui a ell li agrada treballar, extraordinàriament respectuós amb el guió, els altres actors i el director. Va ser increïble”.