Happy end

110 MIN. Àustria (2017)

Happy end

Direcció: Michael Haneke

Guió: Michael Haneke

Amb: sabelle Huppert, Jean-Louis Trintignant, Mathieu Kassovitz, Fantine Harduin, Toby Jones, Franz Rogowski, Laura Verlinden

Crítica de cinema
Eulàlia Iglesias

'Happy end', una crítica a Europa amb festival d'autocites

La crítica a la societat burgesa a través del seu nucli fundacional, la família, ha esdevingut un dels temes recurrents de cert cinema d'autor europeu. Fins al punt que no resulta difícil caure en certs clixés, com li passa a la nova pel·lícula de Michael Haneke, un dels paradigmes d'aquest model cinematogràfic. Com si hagués arribat a un punt d'inflexió en la seva carrera, el director austríac converteix Happy end en una mena de recopilació d'assumptes, personatges i situacions de la seva filmografia anterior a partir dels quals aporta la seva crítica a una Europa endogàmica i decadent incapaç d'afrontar la problemàtica dels refugiats.

Els Laurent són una poderosa família de Calais de tota la vida, encapçalada pel patriarca, el Georges, i la seva filla Eve, dirigent d'una empresa de construcció. El fet que aquests personatges els interpretin Jean-Louis Trintignant i Isabelle Huppert, sumat a alguna referència explícita a la mort de la dona del Georges, emparenta Happy end amb Amour, la cinta anterior de Haneke. L'inici del film recorda El vídeo d'en Benny, ja que també hi trobem una menor amb l'afició d'enregistrar els seus actes violents, un mecanisme per recordar-nos la naturalesa perversa de la nostra pròpia fascinació voyeurística per l'audiovisual. Com a La pianista, la músic del grup té aficions sexuals poc ortodoxes. A la manera de Codi desconegut i Caché, les cicatrius d'un passat colonial o d'un present racista que es vol amagar acaben emergint en la vida quotidiana d'aquesta Europa que tanca els ulls als problemes que ha provocat. I com en qualsevol film sobre la burgesia, hi ha un hereu disposat voluntàriament o involuntàriament a enfonsar tota la fortuna familiar.

El festival d'autocites de Happy end comporta una sensació de déjà-vu incrementada pelretrat previsible de la família burgesa com a paradigma de la hipocresia moral, on cada membre exemplifica algun vici o engany, com ja hem vist tantes vegades en el cinema de Luis Buñuel, Claude Chabrol i el mateix Haneke. En la repassada de les misèries dels Laurent, al director de vegades se li escapa la vena moralista. Per exemple, a l'hora de mostrar com un secret la correspondència sexual d'un dels personatges, com si aquest aspecte íntim de la seva vida hagués de resultar vergonyós pel to utilitzat.

Per compensar, alguns dels millors moments del film també tenen a veure amb els punts forts de Haneke, sobretot amb el bon ús que ha fet sempre del fora de camp i de l'enquadrament fix i distanciat per carregar d'inquietud i d'ironia algunes escenes. La inesperada incorporació del Chandelier de Sia en una seqüència o la resolució del final (feliç?) ens recorden per què Michael Haneke va esdevenir un dels grans noms del cinema europeu.