Crítica de cinema
Cultura Cinema 16/05/2018

'Hannah', la penitència d'una immensa Charlotte Rampling

Paula Arantzazu Ruiz
1 min

A casa de la Hannah tot és penombra, potser perquè la protagonista del segon film de l’italià Andrea Pallaoro s’ha resignat a viure a mitja llum, en un crepuscle continu. El pas del temps, la vellesa, la soledat i l’angoixa d’una vida que de sobte et traeix són algunes de les línies mestres d’aquest llargmetratge que se sosté, i de quina manera, en la impecable interpretació de Charlotte Rampling, copa Volpi per aquesta actuació en la passada Biennal només un any després de presentar també a la catifa de Venècia un altre treball colpidor, 45 anys, d’Andrew Haigh. Són poques les vegades que el rostre i el cos d’una actriu ocupen amb tanta solemnitat i tanta versemblança una pel·lícula, perquè en Hannah el gest fred, temorós i vulnerable de l’actriu ens interpel·la directament, com si tot ell fos, i de fet ho és, el gran misteri, un interrogant sense resposta. Pallaoro construeix aquest retrat des de la barrera, amb una justa distància, deixant que sigui la protagonista qui s’expliqui, si és que vol explicar els motius de la seva solitària rutina. Hi ha un parell de moments, tangencials, que donen pistes sobre el perquè d’aquest patiment, però Pallaoro opta per fer de l’el·lipsi la millor estratègia: en Hannah el pecat queda fora de camp, perquè la càmera està més interessada a mostrar una dona condemnada a penitència perpètua.

stats