Han Solo

135 MIN. Estats Units (2018)

Han Solo: Una historia de Star Wars

Direcció: Ron Howard

Guió: Lawrence Kasdan, Jon Kasdan

Amb: Alden Ehrenreich, Emilia Clarke, Donald Glover, Woody Harrelson, Thandie Newton, Phoebe Waller-Bridge

Crítica de cinema
Xavi Sánchez Pons

'Han Solo', un 'western' espacial

L’univers cinematogràfic expandit de La guerra de les galàxies ja és un fet. La franquícia va renéixer el 2014 per quedar-se, i ja no es preveuen aturades tan llargues com els tretze anys que van separar la primera trilogia de la segona. Disney, propietària dels drets de la saga, ha establert uns plans quinquennals com els de Marvel Studios –una companyia que també controla–, per desenvolupar la seva mitologia i guanyar molts calerons. I és que, en els últims cinc anys, s’han estrenat un total de quatre films; un ritme de producció inèdit en la cosmogonia galàctica creada per George Lucas. De moment, en aquesta nova etapa, hi ha dues varietats de producte: les pel·lícules que segueixen la genealogia de la saga original i els spin-offs independents sobre personatges i fets històrics relacionats amb la galàxia imaginària de Lucas. Han Solo: Una historia de Star Wars és un híbrid entre les dues categories, ja que explica l’origen del contrabandista bandarra però de bon cor convertit en llegenda per Harrison Ford.

Fa només sis mesos, Rian Johnson va dinamitar la saga acostant-la als més joves amb l’estupenda i a estones paròdica Els últims Jedi, una entrega que va batre rècords de taquilla i que alhora va indignar el sector més fonamentalista del fandom. Ara bé, Han Solosembla feta per recuperar els seguidors enfadats. Un relat clàssic i trepidant d’aventures espacials que recupera l’esperit de la trilogia original en clau de spaghetti western i amb picades d'ullet als pirates fanfarrons d’Errol Flynn, sobre els anys formatius de Han Solo i de Chewbacca. La pel·lícula, que situa la seva acció un temps abans que els dos protagonistes coneguin la Leia i el Luke Skywalker, és un regal per al nen que tots portem dins. Aquí hi trobem persecucions amb naus espacials de vertigen (l’excel·lent pròleg que obre el film), un munt de criatures i de monstres de fantasia dissenyats de manera prodigiosa pel mag dels efectes especials Neal Scanlan i un sentit de la meravella que presideix gran part del metratge (la seqüència del forat negre amb monstre tentacular gegant inclòs és extraordinària).

Tanmateix, la pau que firma amb els indignats d’Els últims Jedi no es transforma en una absoluta falta de risc. L’ofici de Ron Howard darrere de les càmeres, el prou reeixit Han Solo d’Alden Ehrenreich (l’actor californià surt ben parat del repte) i el descobriment d’Emilia Clarke (la Khaleesi de Joc de trons) com a heroïna espacial, s’enriqueix amb la pansexualitat del personatge de Lando Calrissian (un esplèndid Donald Glover, més conegut com a Childish Gambino) i la lluita pels drets civils de L3-37, la seva companya robot. Dues notes de frescor i de progressia en un blockbuster dissenyat per a tots els públics.