Hacia la luz

101 MIN. Japó, França (2017)

Hacia la luz

Direcció: Naomi Kawase

Guió: Naomi Kawase

Amb: Tatsuya Fuji, Mantarô Koichi, Ayame Misaki

Crítica de cinema
Manu Yáñez

'Hacia la luz', el cinema de sensacions de Naomi Kawase

Als anys noranta del segle passat, Naomi Kawase (la directora d’Una pastisseria a Tòquio) es va guanyar el respecte de la cinefília mundial gràcies a una sèrie de punyents documentals autobiogràfics en què, amb càmeres de 8 i 16 mm, explorava la ferida deixada per l’absència del seu pare. Anys després, ja establerta en l’àmbit de la ficció, però encara aferrada al tema de l’absència d’un ésser estimat –un aspecte que continua marcant les seves pel·lícules–, Kawase va filmar la seva obra mestra, titulada Shara: una crònica familiar marcada pels silencis i per l’observació pacient dels gestos dels personatges.


Tristament, Hacia la luzconfirma la decadència d’una directora que, en els últims anys, ha anat deixant enrere la inventiva visual i la força confessional dels seus inicis per abraçar una poètica plúmbia i una narrativa ofegada pels simbolismes obvis. El seu nou film presenta la tèrbola relació entre una escriptora d’audiocomentaris de pel·lícules per a espectadors cecs i un fotògraf que està perdent la visió. Entre el melodrama afectat i un sentimentalisme embafós, Kawase es proposa meditar sobre la manera com el cinema genera sensacions i emocions intangibles a través del seu misteri. Però, per desgràcia, el caire explícit de les imatges i uns diàlegs plens de subratllats acaben contradient els nobles propòsits de l’autora japonesa.