Ha nacido una estrella

135 MIN. Estats Units (2018)

Ha nacido una estrella

Direcció: Bradley Cooper

Guió: Will Fetters, B. Cooper, Eric Roth, Dorothy Parker, Alan Campbell, Robert Carson

Amb: Lady Gaga, Bradley Cooper, Sam Elliott

Crítica de cinema
Manu Yáñez

'Ha nacido una estrella', un drama honest amb Bradley Cooper i Lady Gaga

En la primera escena intimista d’aquesta nova versió de Ha nacido una estrella, Jackson Maine, l’estrella del country rock a qui dona vida Bradley Cooper, li demana a la jove Ally (Lady Gaga!!) que es tregui les pestanyes postisses amb què acaba d’actuar en un club de drag-queens. Aquest petit gest esdevé un símbol del desig d’un creador (Cooper, en el seu debut com a director) de desemmascarar la seva criatura (Gaga). Resulta xocant veure la diva del pop sense maquillatge, alliberada de l’artificiositat del personatge mediàtic que ha marcat la seva trajectòria musical. Així fa el salt a la gran pantalla la reina de l’excentricitat, intentant demostrar que, darrere de l’aparatositat dels seus looks estrambòtics, hi ha una artista amb un talent genuí. Un esforç que ressona en la dialèctica fonamental d’aquesta nova Ha nacido una estrella, en què la valentia a l’hora de donar la cara es contraposa a la necessitat d’amagar-se darrere de diversos escuts o refugis: màscares en el cas dels actors, addiccions pel que fa als personatges.

En un primer moment, sembla que el Cooper actor vulgui fer el viatge invers a Gaga, donat que el seu personatge s’expressa amb un accent del sud del Estats Units que sembla un pèl forçat, afectat. Tanmateix, si hi ha una qualitat que caracteritza Cooper és la transparència de la seva personalitat actoral: els seus personatges poden ser bandarres o fins i tot egoistes, però sempre conserven una palpable noblesa interior. Així, la seva encarnació d’una estrella del rock turmentada per l’alcoholisme apareix tocada per unaaura de bonhomia i dignitat. Una combinació de factors que fa d’aquesta Ha nacido una estrella un film singular: lluny de la sensació de condemna irremeiable que transmetia James Mason a la magistral versió del 1954, i també al marge del festival d’egolatria i infantilisme de Kris Kristofferson en l’oblidable versió del 1976, Cooper aconsegueix donar forma al drama d’un home bo condemnat pels traumes d’infantesa, la soledat i la crueltat de la seva addicció.

Com a director, Cooper té clar el cor i l’escala (més humana que mítica) del film, i aconsegueix limitar fins a nivells suportables la melositat de la història d’amor. Per la seva banda, Gaga brilla més sobre l’escenari que en les escenes privades, tot i que la naturalitat amb què esmorza ‘bacon’ o es passeja per un supermercat obert les 24 hores doten el film d’un benvingut esperit verista. En conjunt, i malgrat l’ineludible pes de les anteriors versions de la història, Cooper aconsegueix donar forma a un drama solvent, un pèl excessiu en la seva durada i més aviat anecdòtic en el seu retrat de la fama, però en tot cas il·luminat per l’honestedat del seu creador.