A la manera de Tot passejant Miss Daisy i Intocable, la nova pel·lícula de Peter Farrelly aplega mitjançant un contracte de feina dos protagonistes a priori contraposats. Durant els anys seixanta, un reconegut pianista afroamericà, Don Shirley (Mahershala Ali), i el seu xofer i guardaespatlles d'origen italià, Tony Lipp (Viggo Mortensen) s'embarquen en un flamant Cadillac turquesa en una gira pel sud dels Estats Units, on encara són vigents les lleis de segregació racial.
Però Green book, a diferència dels dos títols esmentats abans, presenta una inversió de papers pel que fa al color de pell dels personatges. Aquí el privilegiat cultural i econòmic és negre, mentre que el treballador de gustos quotidians, blanc. Un matís que, més que aportar elements de complexitat en el xoc d'identitats que conforma l'espina dorsal del film, serveix per capgirar els papers en les dinàmiques humorístiques que es desprenen de confrontar un home d'ordre amb un murri espavilat, alta cultura amb cultura popular, gustos refinats amb predilecció pels productes dels mitjans de comunicació de masses i Cyranos amb enamorats sense traça.
Farrelly, que per primer cop dirigeix un llarg sense la col·laboració del seu germà Bobby, té la mà trencada en les comèdies de col·legues que emprenen viatges junts, i en aquest sentit la pel·lícula tira sola. Però, com que adopta una estructura en què cada seqüència còmica arrossega de retruc una lliçó de vida destinada a millorar la relació i el caràcter dels dos personatges, Green book resulta força carregosa.
A més, hi ha alguna cosa intrínsecament perversa en el fet d'afrontar un escenari de desigualtat, el racisme als Estats Units, des del cinema dels bons sentiments. Al cap i a la fi, aquest tipus de films (les anomenades feel-good movies) busquen que l'espectador se senti reconfortat davant d'un conflicte en què la reacció hauria de ser just la contrària. I ho fan a partir de la fal·làcia de l'intercanvi d'aprenentatges, que situa en un pla d'equitat dos protagonistes separats per qüestions de raça i classe social. Green book està coescrita per Nick Vallelonga, el fill de Frank Vallelonga, la figura real en què s'inspira el personatge del Tony. Això suposa que el punt de vista es decanti inevitablement cap a l'italoamericà, a qui el gran Viggo Mortensen sap dotar d'identitat pròpia més enllà del cúmul d'estereotips culturals. Però també atorga una heroïcitat innecessària, en una pel·lícula amb el racisme com a teló de fons, a un home blanc ple de prejudicis que no fa altra cosa que 'salvar' el seu cap negre dels intolerants racistes del sud i de la solitud que li comporta ser un afroamericà culte i ric. De propina, el Tony fins i tot ensenya al Don què escolta i com menja un veritable afroamericà...
