El cinema d’espies fa anys que s’està buscant a si mateix. Una cerca que va de l’encertada disbauxa de Kingsman: Servei secret als aires d’autor del James Bond de Sam Mendes, passant per l’excels classicisme de l’Steven Spielberg d’El pont dels espies, la contundència física d’Atòmica o la fredor de la saga Bourne. La majoria d’aquests títols no van aprofundir en l’anàlisi geopolítica del món pròpia del gènere, sinó que van apostar per ficcions postmodernes i, per tant, ultrareferencials, que es fixaven més en la psique dels personatges que en el context que els envoltava. Gorrión rojo, que adapta el primer llibre d’una trilogia escrita per Jason Matthews, un agent de la CIA encara en actiu, s’inscriu en aquest vessant psicològic i recreatiu de l’espionatge.
La nova pel·lícula de Francis Lawrence, on, sorpresa, els russos són molt dolents i els nord-americans els bons, té en una Jennifer Lawrence entregada –tant o més que a Mare!– i en la violència explícita d’algunes escenes els seus màxims atractius, però amb això no n'hi ha prou per donar consistència al conjunt. El viacrucis de Dominika Egorova, una ex primera ballarina russa obligada a fer-se espia després de patir una lesió al genoll, s’acaba fent llarg i feixuc. Les raons? El suspens estirat com un xiclet, el poc nervi de Lawrence com a narrador i una durada excessiva (dues hores i mitja).
